segueix-nos

segueix-nos

TERRA SANTA

TERRA SANTA

Terra Santa

Terra Santa

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

divendres, 20 de març de 2015

ELS DIES SANTS . SETMANA SANTA

Heus aquí el que l’església celebra a la Setmana Santa:



DIUMENGE DE RAMS
Jesús entra a Jerusalem muntat en un ase, l’animal de la vida senzilla i dels treball quotidià. 

És aclamat com a Messies i rei de pau. Jesús regnarà des de la Creu. Pòrtic del tríduum pasqual. Anunci de la mort i la resurrecció del Senyor.





DIJOUS SANT
Jesús s’acomiada dels seus deixebles amb un sopar. Allà els renta els peus, com a signe de la seva entrega total, una entrega que els seus seguidors també hem de viure. I alhora els deixa el pa i el vi de l’Eucaristia, presència seva que serà el nostre aliment al llarg del camí de la vida.



DIVENDRES SANT


Jesús és escarnit, torturat i clavat en una creu, i des de la creu ens mostra què vol dir estimar totalment, com només Déu pot estimar. Nosaltres avui, escoltant el relat de la passió, pregant per tota la humanitat, venerant la creu i combregant , li agraïm el seu amor, i afirmem la nostra fe en ell i en el seu camí de fidelitat i entrega.





PASQUA : JESÚS RESSUSCITAT!

Tota l’església celebra el gran esdeveniment que és fonament i sentit de la nostra fe: Jesús, fidel fins a la mort, ha ressuscitat d’entre els morts i viu per sempre. Ell ens va al davant. I nosaltres, amb tot el goig, ens reunim per compartir-ho, en la celebració més important de l’any. 


AL·LELUIA!

CONCLOU EL TREBALL DEL SÍNODE LA FAMILIA

La Diòcesi de Lleida ha fet el recull del treball de les distintes Parròquies i Delegacions diocesanes que han participat en aquesta segona fase de consulta sobre els diversos temes del Sínode de Bisbes sobre la Família.


La nostra Unitat Pastoral d’Alpicat – Torrefarrera – Rosselló, també ha contestat les moltes preguntes que figuraven en els Liniamenta, que conformen aquesta segona fase. El Grup de Bíblia, format per germans i germanes de les tres comunitats, s’ha encarregat.



Les diverses qüestions plantejades han posat en repte la nostra preparació i coneixement sobre el medi familiar i els interrogants i dificultats de les famílies cristianes. Constatem que les comunitats de bases, petites, com les nostres, no tenim grans possibilitats de donar una resposta molt gran als reptes de viure com família cristina avui, però on sempre hem coincidit és en la voluntat de que les nostres parròquies (per tant les nostres persones) intentem ser i hem de ser, ACOLLIDA per a qualsevol, sigui quina sigui la seva història.


El CRIST.... no és ACOLLIDA?

“TALLERES DE ORACIÓ Y VIDA” 4.- Maria: dona de fe i pobra de Déu

Molts interrogants es suscitaren en Maria al llarg de la seva vida: Com ho va saber Herodes? Fins quan duraria el viure a Egipte? Què significava la resposta del nen allà, al Temple? I la “derrota” del calvari?... No se li presentaren solucionats els incidents que anaven apareixent, però ella no desespera: Busca respostes i tot ho va meditant dins el seu cor. En aquest sentit, ella fou també una peregrina més d’aquest món nostre. No sabia des de petita tot allò que hauria de passar-li. Dona humil, esposa i mare de treballadors i sense cap dels atributs d’una princesa amb les mans fines, va ser una dona de fe i una pobra de Déu, una intercessora humil i no pas una persona totpoderosa.




No; no se li donaren solucionades les contingències de la vida. Zacaries va profetitzar també una espasa per a ella, com la de quan perden al nen al Temple. En aquella ocasió Maria ha de recórrer carrers i places, preguntar i passar hores de patiment... Mare peregrina dolorosa en la nit fosca de la fe, mentre Déu resta en el silenci. I, quan finalment el troba, rep una resposta estranya i misteriosa per tota explicació. Ella es retira humilment i medita en el seu cor -un cor que estava buit d’amor propi- aquelles paraules del seu fill. Sí: la mare, a més de pobra i humil, estava desposseïda de si mateixa. Però, lluny de sentir-se algú sense drets, com degut a les inestabilitats emocionals ens sentiríem nosaltres, això a ella la convertí en una persona invencible a qui res no pot pertorbar-li la seva fortalesa. “Jo no soc sinó una serva del Senyor...” Mitjançant aquestes paraules, la mare desvetlla la seva identitat; s’identifica amb els pobres i humils de Déu. El propi Jesús degué quedar impressionat tot observant els silencis, la dignitat, d’aquella dona que era la seva mare. Les arrels de Jesucrist s’alimenten en aquella espiritualitat que observa, la qual configura tota la conducta i la personalitat del fill. Jesús va fer una fotografia de la seva mare quan pronuncià les benaurances. Les arrels de l’Evangeli estan en el cor de Maria.

Semblava ja que tot s’acabava en el desastre i la catàstrofe del calvari: per a amics i enemics, per a tot el món, aquella era la darrera escena d’una tragèdia grega. I Maria experimentà aquella mateixa sensació d’horror i de fi. Ve a concloure: “Senyor, un dia em vas dir que seria algú gran, però aquí està, executat com un criminal, i ara no puc fer altra cosa sinó veure dolor i tenebra...” Nogensmenys, el Senyor, que poguent-ho haver evitat ha permès que passés, té allà a la seva serva que, malgrat no entendre res, creu que si Ell ho ha volgut, ella no pot sinó estar-hi d’acord amb els fets. Que es faci la teva voluntat... Tot s’havia orquestrat per a expulsar al Just de la faç de la terra i Maria clou els ulls a les evidències, reclina el seu cap i repeteix: Que es faci la teva voluntat... 

L’evangeli de Joan narra que bora la creu de Jesús hi era, dreta, la seva mare. Ni gestos, ni planys, ni histèries. Va saber mantenir elevada la torxa de la seva fe en la voluntat del Senyor. Per aquest motiu pot avui legítimament presentar-se davant nostre tot sol.licitant el nostre abandonament en la foscor, però creient en la llum. I així nosaltres també creiem avui en la llum d’aquella dona de fe en el gòlgota.






Cèsar Minguella Barallat.

ADMISSIÓ A ORDES

Dimarts sant, 31 de març, hi ha una sola celebració a la diòcesi: la Missa Crismal. El nostre bisbe Joan concelebra amb els mossens del bisbat. Consagra els sants olis per als sagraments i se celebra la Jornada Sacerdotal.

Aquest any també hi ha prevista la admissió a ordes. L’Església crida els candidats a l’orde del diaconat, el bisbe accepta la seva petició i oferiment i els admet perquè, en el seu dia, puguin rebre l’ordenació diaconal.

Al nostre bisbat tenim tres candidats : Joan de Àvila Busquets, Josep Solà i Josep Maria Escorihuela.
Aquests candidats han rebut l’adequada preparació espiritual, teològica, pastoral i comunitària per a rebre – en el seu dia- el sagrament de l’Orde en el grau de Diaconat. Prèviament han estat nomenats pel bisbe Animadors de comunitat i han rebut els ministeris laïcals de Lector i Acòlit.

Omplim-nos d’esperança i que no falli la nostra pregària per ells i per la nostra diòcesi.

“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” Peregrins de la fe 11 – març - 2015

La fe no és sentir. No hi ha evidència, com en una emoció, sinó convicció. Mai no assolirem l’experiència sensible de la substància de Déu. El creure és un reprendre sempre el camí, com el peregrí que no sap, i sent fatiga, incertesa, inseguretat... Creiem en el que no s’ha vist perquè avancem en la nit. Però el pressentiment hi és: si existeix la set, és que hi ha d’haver també una font d’aigua. Si hi ha nostàlgia d’infinit, només un infinit pot haver dipositat en la nostra ànima la set d’infinit.



Déu s’esvaeix com un somni. És el eternament fugisser, que s’apropa i s’allunya. L’aventura de la fe és, en realitat, una desventura. No és altra cosa que una diminuta làmpada per a que no caiem o ensopeguem mentre avancem de nit. Tanmateix, allò en que es creu no és contrari a la raó, sinó que és raonable: sempre resta alguna pregunta més que formular. L’acte de la fe és, en definitiva, una aposta i cal córrer riscs. Cal deixar de banda les explicacions o les demostracions i fer el salt, com el feren Maria, o Abraham. La fe adulta és un compromís davant una evidència com el sentir que el cel i la terra passaran, però per a mi Déu no passarà.

Els dubtes comencen tan bon punt comença a debilitar-se Jesucrist com a centre del propi cor. La fe adulta és una adhesió vital a la persona de Jesús de Natzaret. En assumir el seu missatge, s’assumeixen els seus criteris. I aquest és el moment en que l’acte de fe es tradueix en amor.

El més difícil de dur és el silenci de Déu. Déu ni retreu ni felicita; Déu calla. És un silenci que atueix i fa que comencin a sentir-se veus: “- I si tot això no fos així?”. Ningú no s’escapa d’aquests moments de confusió. Ho veiem en els profetes, però també en qui menys ens ho podíem esperar: en Jesucrist. El qui va realitzar el seu camí amb una enteresa impressionat, al final patí una crisi i sentí la sensació de buit i d’absència pròpia d’una persona desfeta. “- Perquè m’has abandonat?” –exclamà-. Reclinant el seu cap, expirà, i, malgrat totes les aparences, totes “les evidències”, el Fill feu el seu salt en el buit i caigué en els braços del Pare. Poc desprès de tenir tots els motius per a pensar que havia estat abandonat, ens vingué a dir que ell és per sempre la nostra fidelitat, la nostra garantia i la nostra certesa.





Cèsar Minguella Barallat.

PREGARIA PELS MALALTS



Durant el temps de quaresma, un bon grup de germans i germanes de la comunitat de Torrefarrera, han estat fent pregària en favor dels malalts.

En acabar la celebració vespertina de dissabte, s’iniciava una estona de pregaria, dirigida i coordinada pels agents pastorals locals. Pregària d’intercessió amb noms propis, per persones conegudes per tots o familiars d’alguns dels presents. Invocació de la Misericòrdia del Senyor.

Son iniciatives senzilles, cap triomf d’avantguarda pastoral, però d’aquelles petites coses que marquen que una comunitat té pols o no, de vida.

TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA (4 - 3 - 2015)

“Si coneguessiu al Pare...”


Els estimats, estimen. Una persona feliç fa automàticament feliç als demés: entra dins la lògica dels sentiments. En la seva joventut, Jesús va saber que significa ser lliure i feliç. El seu “secret”?: “- Així com el Pare m’estima a mi, així jo us estimo a vosaltres.” Aquella experiència era tan sublim que l’impulsa a sortir de Natzaret per a anunciar als quatre vents la meravella de l’Amor del Pare que ell percebia. Tanmateix, les paraules sovint restaven insuficients a través d’aquells petits contes extrets de la vida quotidiana que inventava i calia afegir-hi un “Si coneguessiu al Pare...”



Jesús el conegué. I ens ensenya com, abans de demanar-li res, el Pare ja ha sortit a trobar-nos. Per aquest motiu, a més a més de feliç, Jesús es sentia també algú lliure. Si el Pare alimenta als ocells tots els dies, si el Pare vesteix els lliris del camp primorosament, què no havia de fer per a ell?. Llavors, heus aquí el seu tarannà: treball, sí; angoixa, no. La seva, com la nostra, cal que sigui una ocupació amb alegria. El fill pròdig, en tant que havia adverat que sota totes les satisfaccions materials hi rau una immensa insatisfacció, s’aprengué tota una sèrie de justificacions de memòria perquè creia conèixer prou bé el cor dels homes. Però al Pare veritable, no el coneixem. És Aquell qui cau en el neguit i en la melangia per un fill seu i surt a esperar-lo un dia i un altre. I, en divisar-lo allà, torna tot joiós a casa seva perquè aquell fill li ha donat la major alegria que mai no havia tingut. No passa el compte dels desgavells i, enlloc d’amenaces i càstigs, convoca la gent i l’orquestra, i va i celebra una festa! Ell és així...

El Pare és com el sol, que dona llum als camps de tots i també als dels qui li dirigeixen blasfèmies i dards enverinats. Jesús és ja un exiliat de la seva població? No importa; el Pare sempre estarà amb ell. Una mirada de complicitat mútua impedeix que la tempesta exterior arribi a l’interior. Com en aquella nit en què, tot sopant, els obre als apòstols les portes a la seva intimitat i ells comencen a entendre quin és el secret de la vida del Mestre. Jesús va repetint un i altre cop el nom del Pare. Mai ningú no l’havia pronunciat amb tanta admiració, confiança, goig i amor com durant aquella nit ho feia ell. I com no ho devia fer, quan Felip arribà a suggerir-li que li mostrés al Pare. No es comprèn una pregunta així per part dels deixebles si no és que ell els hagués despertat ja la melangia pel Pare.

Jesús és aquell que obre els pors de melangia també en els nostres cors. El mal de la soledat existencial de la persona esdevindrà cobert i arrossegat per la onada del mar de l’Amor que s’ho enduu tot. Ja la pàtria és el Pare, la casa és el Pare. Ell és la llar...! La vida eterna és el Pare i, el morir, no és sinó entrar en el goig del Pare.

Cal deixar-se estimar. Cal respondre a l’Amor amb amor. La santedat no és altra cosa sinó una resposta d’amor a l’anunci de l’amor.





Cèsar Minguella Barallat.
-Animador de Comunitats-

diumenge, 1 de març de 2015

ENTRE LA FE I LA TRADICIÓ

Durant el mes de febrer, hem celebrat diverses festes litúrgiques, molts populars, de molta tradició, amb molta participació de fidels. 

Perquè són tant participades? Potser, perquè ens movem entre la Fe, la Superstició i la Tradició.


La Presentació del Senyor (la Candelera), Sant Blai i Santa Àgueda. Seguides en el calendari i plenes de devots.

A la festa de la Candelera, havia, com cada any, una certa fruïció per aconseguir espelmes beneïdes. Aquestes es deixen cremar, després, a casa, per ocasions especials, per finalitats concretes. Porten sort?



Sant Blai, menjar beneït, per consumir i per regalar. Assegura protecció?

Santa Àgueda, moltes associacions, especialment femenines, la tenen com a patrona. Perquè, havent com hi ha, tantes santes dones de les que coneixem més dades reals de les seves vides?

Crec que ens movem entre la Fe i la Tradició, entre l’anunci real de la Salvació de Crist, entre la proximitat amb la Gràcia divina i el fetitxisme catòlic. Moltes persones descobriran,
darrera cadascuna d’aquestes celebracions, l’amor misericordiós de Jesucrist que és capaç d’omplir una vida i de fer-la transmissora de Bona Noticia. Altres persones cercaran la protecció divina de “no se sap pas qui”. Altres cristians, d’aquestes festes no en volen saber res, perquè “molesten” a la seva sensibilitat que aspira a un Crist Viu.

Opino, que la missió, cada vegada més urgent, de laics i preveres, és “depurar” la mitologia i la realitat, la superstició i la confessió, la Fe i la Tradició.



Difícilment un jove es sentirà atret a una Església, que s’allunya de la vida real, perdent-se entre la Fe i la Tradició...

DIMECRES DE CENDRA




El pasado miércoles 18 celebramos en la parroquia de Torrefarrera la imposición de la ceniza, que da comienzo a la cuaresma. 

La ceniza nos recuerda que el hombre es un ser limitado y caduco y dependemos únicamente de la infinita misericordia del señor.


“Dios formo al hombre con polvo de la tierra” (Gen 2,7),”hasta que vuelvas a la tierra, pues de ella fuiste hecho” (Gen 3,19).

La cuaresma comienza con ceniza y termina con el resplandor de la vigilia Pascual.



Pidamos al espíritu santo la gracia para que sepamos vivir estos 40 días con fe y esperanza renovada y compartamos con los demás una autentica alegría de ser cristianos.

Feliz cuaresma a todos!!!



E Kiskeri

“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” El Déu de la tendresa

Som fills de Déu, de l’amor de Déu. En un entorn d’insolidaritat i egoisme és fàcil perdre la perspectiva d’haver nascut fruit d’aquest Amor de Déu. Jesús, durant la seva infància i joventut, pouà també en la teologia que era pròpia del seu poble. Però l’evangelista Lluc esmenta que creixia en les experiències humanes i divines i, en un determinat moment, començà a superar l’etapa de l’adoració espiritual. Fou ben segur un procés de transformació progressiva: es retirava tot sol a un lloc apartat i podem deduir que ja adquirí aquest hàbit durant la seva joventut. Ell era un noi normal però una presència misteriosa el feia un jove diferent, no com els demés. En la seva ànima hi creixia la intimitat i l’amor a Déu. L’amor creix amb el desig de l’entrega, la tendresa i la confiança, allà pels turons solitaris de les nits de Natzaret, i ell va arribant a la convicció que Déu no és ben bé com li havien ensenyat a la sinagoga. Començà a sentir un aixopluc envoltant que li proporcionava seguretat i alhora la certesa que Déu és com un pare que estima a la terra i a les criatures que l’habiten. Per aquell jove es produiria el més revolucionari capgirament que mai hi ha hagut a la història a nivell religiós: el Pare no és temor, és amor; no és justícia, és misericòrdia, no és majestat, sinó cura i consol. Per dir-ho així, arribà a la conclusió que el primer manament no era tant l’estimar a Déu com un deixar-se estimar per Ell. Es sentia estimat i tampoc ell no podia deixar d’estimar també. L’actitud d’adorar no consistirà en un cobrir-se el rostre amb les mans; és abandonar-se incondicionalment a les mans d’Aquell que tenim per al nostre Pare.


A partir d’aquell moment semblava ja com si la substància divina emanés d’ell, en particular quan pronunciava la paraula Abba. No es tracta simplement d’una cosa inaudita el que algú la utilitzés per a designar a Déu: suposava assolir el cim més alt de tots els temps en una experiència religiosa i, gràcies a això, ja podem fer-nos una idea millor de com és Déu. Des d’aquella descoberta ja podia sortir pels camins tot proclamant amb aquella tendresa que duia a les seves mans l’Amor de Déu. No dependrà ja de mi mateix el que m’estimi, donat que m’estima sense un per què ni un per a què. Sense condicions ho fa. Ell és així.

Encara avui, com aleshores, no hem crescut en l’amor; hem crescut en el temor. Jesús difon que el paradís no es mereix: es rep, sense condicions. Cadascú de nosaltres som una meravella de les mans de Déu nascuda en el si de les nostres mares. Dormim feliços, vivim feliços! Estimem-nos els uns els altres perquè Déu és Amor. 







Cèsar Minguella Barallat.

LA FESTA DELS DEJUNIS: QUARESMA

Ens ha arribat el profeta Quaresma. Pasqua a la vista!



Els 40 dies d’entrenament cristià fort: per poder celebrar la Pasqua del Senyor i ser renovats en la gràcia del Baptisme. La litúrgia en diu “la solemnitat dels dejunis”. Unes pinzellades per ajudar- nos en aquest camí de conversió.

Primer demanar fortament a l’Esperit Sant que ens converteixi i ens guiï. El dejuni per a pregar i donar i donar-nos als altres.

Deixar coses per fer lloc a Déu en el cor: deixar per pregar. Podem deixar temps de tv i en aquest silenci estar amb el Senyor una estona cada dia. Podem deixar algun caprici per a donar a Càritas algun diner. També podem donar alguna cosa que necessitem.

Ens cal ser cristians: no critiquem ni murmurem. Mirem a l’altre pensat que Jesús l’estima del tot i acollim-lo amb bondat. L’evangeli és clar no jutgeu i Déu no us jutjarà.

Deixem temps “del nostre” per visitar algú que sabem n’estarà content. Per acompanyar i conversar. Hi ha moltíssima gent que ho necessita molt.

També ara hi ha grups cristians que dejunen algun dia a pa i aigua. I fan més pregària.

Quin miracle si dejunem una mica de nosaltres mateixos! Però les meravelles de Déu en la nostra vida no s’han acabat. Creguem-hi i seran.

Josep Maria 

FE EN L’EDUCACIÓ, EDUCACIÓ EN LA FE

En el nostre sistema educatiu els pares i mares hi tenen dipositada la confiança d’estar proveint per als seus fills d’una formació integral. Certament, cal formar-los i preparar-los per a un futur que se’ls presenta força exigent i competitiu en tots els àmbits del saber. A més, en un món tan canviant com el que ens envolta, tot coneixement afegit del qual se’ls pugui proveir mai no estarà de més: qui sap si en el futur allò que abans fou pres per extra-acadèmic no esdevingui el viarany cap al seu futur professional i la seva realització personal.

Tanmateix, la concatenació de cursos i activitats de tota mena en la seva jornada diària pot comportar també algun risc. En primer lloc, cal esmentar el risc de la saturació i el cansament. Anar sempre amb un horari atapeït i amb el neguit afegit de l’esforç per l’autosuperació poden duu a un ressentiment contra el sistema al qual s’ha abocat als fills a viure. Aquest malestar interior que es genera, si és mal gestionat, pot ser la llera d’un orgull o vanaglòria que els dugui a menystenir a aquells que han estat més deixats de la mà de Déu, i aquest seria el segon risc. En un món on regeixen els criteris utilitaristes més que no pas els criteris ètics, les nits d’estudi, el so del despertador a trenc d’alba, exàmens i proves incomptables, per no esmentar ja els anys de joventut i el cost en diners que se hi hagin invertit, pot no quedar-se en una simple anècdota biogràfica en la ment del futur adult. 

“-La seva indigència és problema seu; sinó haver-s’hi posat, com vaig haver de fer jo!”- és el que convençuts poden arribar a adduir davant del crit del qui implora caritat-. Aquesta indolència és tant vergonyant com la pròpia indigència del dissortat. Allà on no hi arriba la lògica d’un sistema mercantilista, hi comença la tasca que ha de fer la formació cristiana rebuda per la persona. Però arribar a comprendre el model de gratuïtat que per a la humanitat sencera constitueix el sacrifici existencial de Crist no es fa d’un dia per l’altre; cal anar pas a pas.

Aviat començarà el plaç per a fer les preinscripcions en els centres educatius per al proper curs i optar per cursar l’assignatura de religió és també contribuir a donar una formació integral als nostres infants i adolescents.

I, tant debò mai no calgués imaginar-se que els dissortats de demà poguessin esdevenir-ho algun dia els propis fills... 





Cèsar Minguella Barallat.

L'assignatura de religió a educació primària, en perill

Acaba de publicar-se el projecte de decret que regularà a Catalunya els continguts dels ensenyaments a educació primària. Aquest projecte es redacta en el marc del desenvolupament del Real Decret de la LOMCE i, pel que fa a la presència curricular de l'assignatura de religió, el seu redactat s'orienta en la direcció d'anar traient importància progressivament a aquesta assignatura.

Seria llarg enumerar les mancances i defectes d'aquest projecte. El cas és que s'ha emprès una campanya de recollida de signatures que es faran arribar a la consellera d'ensenyament i des d'aquí es fa una crida a recolzar-la. Tot aquell que sigui d'un cercle cristià, amics, coneguts..., pot adherir-s'hi: se us demana que a través del següent portal doneu suport a la campanya signant i, fins i tot, compartint els vostres comentaris. Cada signatura amb els seus comentaris arribarà a la consellera.

Aquest és l'enllaç per a poder signar:



TROBADA DELS MESTRES I PROFESSORS DE RELIGIÓ DEL BISBAT DE SOLSONA

El dissabte 22 de novembre els mestres i professors de religió del bisbat de Solsona ens aplegàrem de nou junts amb motiu de la trobada anual amb el nostre bisbe Xavier Novell. Desprès de les salutacions i un cop feta pel senyor bisbe una presentació de la jornada en el marc dels temps actuals, els assistents tinguerem el goig d'escoltar una ponència preparada per mossèn Marc Majà sobre el discipulat en la Bíblia. Abans de començar-la, l'orador ens sorprengué tot fent una lectura cantada en italià i acompanyada amb els acords de la seva guitarra del passatge de l'Antic Testament on la Paraula és comparada a l'aigua de la pluja o la neu quan, en caure, va amarant i fa fecunda la terra. Allò a que s'estava s'al.ludint resultà prou evident. També es va recórrer al simbolisme del temple de la Sagrada Família, en que l'inspirador en fou Antoni Gaudí i els qui duen a terme l'edificació de l'Església -en majúscula- a través dels temps són tot un conjunt d'arquitectes, mestres picapedrers, fusters, manobres..., entre moltes altres persones. I, tanmateix com es fa en aquestes interpretacions, exposà que també amb la Bíblia cal fer una interpretació adequada per tal de copsar el sentit d'algun passatge i saber què vol comunicar-nos Déu més enllà de la literalitat del text.

Finalitzada la ponència, s'encetà un torn obert de paraula que serví per a exposar-hi tant aquelles qüestions relacionades amb la ponència com altres més a l'entorn del nostre dia a dia a les aules. Una tasca aquesta que el senyor bisbe ens encoratjà a dur a terme també amb el propi exemple de vida. Amb aquestes paraules resulta inevitable remetre'ns a aquell apartat de l'exhortació Evangelii Gaudium del Sant Pare Francesc on s'esperona a que els cristians siguem evangelitzadors i, si pot ser, també amb les nostres paraules...! 





Cèsar Minguella Barallat

RESPUESTA A UN BUDISTA

En tú carta comentas que oíste hablar, en nuestros templos, de un hombre que era citado de varias formas.

Espero que, con lo relatado a continuación, despeje tus dudas de este personaje.

Ese señor para nosotros es Dios, que es el Alfa y el Omega, es decir el principio y el fin, y en la biblia Dios está escrito con diferentes nombres, pero es la misma persona.

En la antigüedad nuestros antepasados le decían Dios, que significa Señor, y nadie le había visto, el Señor hablaba por boca de los profetas, para guiar al pueblo, pero muchas veces el pueblo no lo entendía y se apartaba de lo que el Señor quería, y era que nos quisiéramos como hermanos y que le amasemos a El sobre todas las cosas.

Por esto el Señor envió a la tierra a su único hijo, por medio de la Virgen María y San José y le pusieron de nombre Jesús, que significa el Salvador el hijo de Dios hecho hombre.

También se le conocía con el nombre de Jesús de Nazaret, que fue cuando en el siglo l, fue un predicador. Nosotros los cristianos del tiempo actual le llamamos Jesucristo, porqué es nuestra figura central, y que desde su rostro, el de Jesucristo, tenemos un Dios amigo de los hombres.

Finalmente decirte que, el Dios de Jesucristo, nace en nosotros al ser bautizados, y así nos convertimos en sus discípulos, e ingresamos en la comunidad de este templo que tú dices, que es nuestra Iglesia.

Si vuelves a escribirme también te explicaré que es, nuestra confesión de la fe, que la tenemos en el Credo

Saludos,


Juli Siurana

GRUP ORACIÓ




La Biblia es la palabra y mediante la palabra el Señor se comunica con la humanidad.

Salmo, que viene de la traducción de varias palabras griegas, de sus acepciones Orar.


El grupo de Oración se ha reunido esta vez en la parroquia de Sant Bartomeu de Alpicat. Nuestro animador , Josep Maria , nos ha conducido a través del evangelio de San Juan a entender y comprender el único mandato, el único “yugo” al que nos tenemos que someter: Amaos unos a los otros como yo os he llamado.

Una vez leído el pasaje del evangelio, y tras una breve meditación, como si de un eco se tratase, los asistentes fuimos repitiendo frases del texto que más nos impactaron.

A través del Salmo 40 encontramos un mensaje de optimismo en la esperanza y confianza total en Escuchar, hablar, meditar, agradecer, pedir……Orar … y hacerlo en comunión con otros hermanos es una experiencia única.


Eugenio Kiskeri

«TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA»

El dimecres dia 18 de febrer tingué lloc a l'Acadèmia Mariana de Lleida la primera de les quinze sessions dels Tallers d'Oració i Vida que durant aquest semestre s'hi aniran impartint setmanalment. Els «Talleres de oración y vida» van ser ideats pel pare Ignacio Larrañaga el 1984 a Xile per donar resposta a un grup de laics que cercaven un mètode per a aprendre a pregar el qual donés el fruit d'una espiritualitat nascuda de la vida pràctica, no com una reflexió teòrica de despatx i de caire mercantilista.

Els talleristes, sense pretendre-ho i de manera progressiva, van foragitant temors i recuperant l'alegria de viure. El curs és un camí per a assolir la sanació interior i transformar a la persona en algú més pacient, comprensiu i suau en les respostes del seu dia a dia. Així viscuda, la pregària es pot dir que va esdevenint una invitació a la santedat, a ser sant tot deixant en part de ser nosaltres mateixos per a pensar, sentir i actuar com Jesús.

Tots sabem que orar no és fàcil: resar un Parenostre o el Glòria és fàcil, però això no és orar. Orar no consisteix en un intercanvi de paraules, sinó d'intimitats; és l'experiència d'estar amb Ell. Tanmateix, sentir que Déu ens acompanya no és fàcil i cal exercitar-se. Afirmar i sentir que Déu complementa amb la seva presència fins al punt d'esdevenir un gran amic és l'objectiu d'aquests tallers.

I doncs..., com es prega? Hi ha diferents maneres de relacionar-se amb Déu. Per a «orar» no sempre són necessàries la boca i la gola. De vegades el camí passa per un silenciament, no tant en l'estil de les pràctiques orientals sinó com a via de preparació per a entrar en intimitat amb el qui ens estima.

Déu pot presentar-se de sobte en la vida i nosaltres no saber res; un cop de timó i la meva vida es parteix en un abans i un desprès. Què en sabem nosaltres dels plans de Déu? Restar a les portes tot fent possible que Jesús entri en les nostres vides, vet aquí la utilitat dels Tallers d'Oració i Vida. I per a que, com en la paràbola de Jesús, se'ns pugui dir: «- Entreu al meu banquet.» 



Cèsar Minguella Barallat


Rehabiliten la façana de l’Església de Rosselló

La Parròquia de Rosselló ha començat la rehabilitació de la façana de l’Església de Sant Pere, mercès a les aportacions que s’han pogut recollir dels feligresos, a més a més de les subvencions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), Conservació del Patrimoni cultural i el Bisbat de Lleida.

És la primera fase d’unes obres que se centraran en la façana, construïda amb material d’arena, que estava molt malmesa pel pas del temps.

Els mitjans de comunicació de Lleida ha recollit aquesta notícia. 


www.bisbatdelleida.org

El Bisbat de Lleida estrena Guia

El Bisbat de Lleida ha editat la Guia 2015, una publicació que recull les principals dades, organismes, parròquies i persones que treballen i estan al servei de l’Església a la nostra diòcesi.


De la Guia 2015 se n’ha fet una edició de més de 400 exemplars, que es distribuiran entre els diferents organismes, delegacions, àrees, entitats i persones vinculades a l’Església de Lleida, així com altres de la resta de l’Estat i les administracions locals. Els pròxims dies, també s’habilitarà un banner al web oficial del Bisbat, per poder accedir de forma digital al seu contingut.

“Aquesta és una eina d’informació que pretén aproximar-nos a tots aquells que volen contactar amb els diferents organismes i moviments de l’Església a Lleida, en facilitar una visualització de l’estructura diocesana, que va més enllà dels preveres i els laics”, diu Mn. Víctor Espinosa, secretari-canceller del Bisbat.

Per Mn. Víctor, aquesta guia “és una finestra oberta a la vida pastoral de la Diòcesi”. 

La Guia 2015, que actualitza l’existent, editada l’any 2010, està dividida en quatre apartats: Dades, organismes, parròquies i persones.

En el primer, es recullen les principals dades del Bisbat, per continuar amb les biografies dels tres darrers bisbes, Mons. Joan Piris; l’emèrit, Mons. Francesc Xavier Ciuraneta, i qui va ser administrador apostòlic, Mons. Javier Salinas. Un altre apartat dedicat a l’episcopologi de l’Església de Lleida, amb la relació històrica dels bisbes i els anys de prelatura que van servir, ens dóna pas a les dades de la Cúria diocesana, els horaris d’atenció i diferents adreces diocesanes d’interès. El capítol es tanca amb un resum estadístic sobre població, territori, parròquies, preveres classificats per edats, diaques i religiosos.

Els organismes diocesans, començant per la Cúria i especificant els seus responsables, així com els organismes deliberatius i consultius, el Capítol Catedral, les institucions formatives, les delegacions i les diferents àrees de cooperació formen part del segon gran capítol de la Guia.

La divisió territorial de la diòcesi, amb els arxiprestats, les unitats pastorals, les parròquies, els sacerdots, els diaques, els animadors de comunitat i un cens de població conformen el capítol tercer, que es tanca amb un quadro resum.

El darrer apartat de la Guia està dedicat a donar a conèixer les persones que estan al servei de l’Església de Lleida. Un índex onomàstic i un altre institucional posen fi a la publicació que té com a cirereta i novetat, respecte a l’anterior guia, una infografia de tot l’organigrama del Bisbat, que permet amb un cop d’ull saber com està organitzada la vida de l’Església a Lleida.

www.bisbatdelleida.org