segueix-nos

segueix-nos

TERRA SANTA

TERRA SANTA

Terra Santa

Terra Santa

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

diumenge, 24 de maig de 2015

ASSEMBLEA DIOCESANA 2015




El proper dissabte 30 de maig, de 9.30 a 13.15h, a la Casa de l’Església – Acadèmia Mariana, es celebrarà una nova edició de l’Assemblea Diocesana de l’Església de Lleida. 

NO CAL DIR, QUE FORA BO, QUE ALGUNS MEMBRES DE LES TRES PARRÒQUIES QUE FORMEM LA UNITAT PASTORAL, HI POGUÉSSIM ASSISTIR. 

Qui no hagi anat mai, engresca veure com molts altres germans i germanes d’altres comunitats, s’apleguen a reflexionar i debatre temes que ens afecten a tots i que després es converteixen en les línies d’acció pastoral del següent curs diocesà.

Si no participem mai en trobades com aquesta, les nostres protestes tampoc no tenen massa fonament. Amb aquest exercici de col·laboració amb el nostre Bisbe, ens coresponsabilitzem del que és o no és la nostra Església local.

Enguany el lema és: Església de Lleida, què dius de tu mateixa? 

D’aquí unes setmanes o potser d’aquí uns mesos, ningú ho sap, un altre bisbe prendrà el relleu al nostre Bisbe Joan. Enguany es tracta de fer una mena de síntesi del que hem anat treballant durant els darrers anys, al voltant de les Pastorals que ha anat publicant el nostre Bisbe. 

Amb el treball d’aquesta Assemblea, intentarem presentar un resum del que bonament hem realitzat per propagar el regne de Déu, per a que el proper bisbe pugui fer-se una idea prou clara del que som, i a partir d’aquí pugui desenvolupar el seu ministeri de Pastor.



EN TANT QUE ENS SIGUI POSSIBLE, 
INTENTEM ASSISTIR!!!

L’APARADOR/ ESCAPARATE



L’ESPERIT SANT, el Gran Desconegut. En deien i en diuen. Qui és ? Què fa?

Déu present en l’Església, en cada cristià. Ens infon la Fe viva, l’Esperança joiosa. És el Déu Amor en nosaltres.


Fa l’Eucaristia.


Ens fa rebre la Paraula de Déu com a
 presència viva de Jesús.


Amor  que ens mou a estimar els germans.


Fa tots els sants i santes.

Renova l’Església constantment.


Renova en la Gràcia del Baptisme, 
amb una profunda conversió.


Converteix a l’Amor i acompanya a viure-hi.


Completa l’obra de Crist en el món.




Mn Josep Maria Escorhiuela

“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” Libres para amar (20-maig-2015)



Per a què resar? –pregunten alguns. Ara bé, quantes vegades les persones fan una evolució i ningú no se n’adona? Formulem-nos la pregunta a la inversa: Ens hem qüestionat mai com seriem si no es resés ? No es pot dir resar i no canviar. L’essencial de la pregària és el desafiament a la vida així com la vida desafia també la pregària. El Déu de la Bíblia sempre desafia: no respon, pregunta; no explica, complica... i, al capdavall, sempre hi ha un “Egipte” del qual sortir envers una terra de llibertat i maduresa.

Òbviament la pregunta inicial prové de determinades persones, no totes. Com explicar els casos de les persones tan dedicades a Déu i a les quals Déu les va deixar sense la pau? Molt senzill: enlloc de pregar donant culte a Déu, es donaven culte a elles mateixes. Semblava que servissin a Déu i es servien de Déu, en un trasposicionament del jo al qui anomenaven Déu. Aquell déu mai no va ser l’altre, un absolutament altre. El centre d’atenció no estava aleshores en Déu sinó en un mateix, tot mantenint-se tancats en els propis cercles egocèntrics, estimant-se solament a ells mateixos. Fins que no se’n resti deslliurat d’aquest parany, hom no quedarà disponible per a l’humilitat i l’amor. 

Aquest “lliures per a estimar” que serveix de títol avui vindria a ser el resum del Sermó de la Muntanya. Tanmateix com els qui al llarg de la història combateren per la llibertat dels pobles sentiren les ganes de conviure exclusivament amb els seus, Jesús també es retirà al començament per experimentar la presència viva de Déu Pare. Cal barrar el pas als instints negatius per a transformar la set de venjança i la irascibilitat en comprensió, en paciència, en mansuetud i en benignitat. Alliberar-se; no voler servir-se de res ni de ningú. Així com recordant Jesús les flames s’apaguen, com més es prega, Jesús es fa més present en la pròpia consciència. És un procés llarg en que es va deixant el jo per a ser cada vegada més ell. Creix l’amor i m’arrastra a la trobada, i de la trobada prové novament la vida.

En el recíproc creixement harmònic de la pregària i la vida la concomitància pot arribar a ser tan gran que s’assoleixi una cristificació, però mai no pot haver-hi una unió total. Seran passos vers un canvi en que es deixa de ser a poc a poc la persona d’abans per a arribar a sentir com Jesús sentia, parlar com ell parlava i, sobretot, estimar com Jesús estimava.

Els passos per a arribar a ser la fotografia de Jesús mateix són:

- Ser compassius: Jesús sempre vivia per als altres. Com es compadí d’aquell leprós, nosaltres podem sentir també una major compassió vers els necessitats del nostre temps.

- Ser humils i pacients: Jesús mai no es va defensar i, la darrera i decisiva nit, sofreix i calla. Pere es commou en recordar-ho, tan temperamental com era. Potser sigui aquí on nosaltres també més dificultats hi trobem.

- Ser sincers i veraços: No hi havia ambigüitat en ell, i els seus propis enemics ho duien quan pretenen posar-lo a prova. Està escrit que va venir per a donar testimoni de la veritat. Caldrà dir la veritat encara que aquesta es pagui amb l’escàndol i la persecució: La veritat ens farà lliures.

- Predilecció envers els pobres: Tots els qui han pres seriosament a Jesucrist, han pres seriosament als pobres. Tots els sants han estat amb els pobres. Tampoc no va rebutjar els rics malgrat estar compromès a fons amb els pobres. Preferència sí, exclusivitats, no. Déu no exclou ningú.







Cèsar Minguella B., -A.C.A.P.-

El bisbe Joan signa els nomenaments i assigna les tasques dels nous diaques

El bisbe Mons. Joan Piris ha signat amb data 4 de maig els decrets de nomenament dels tres nous diaques permanents que ahir, diumenge, van ser ordenats a la Catedral de Lleida.



Mn. Josep Solé Sans ha quedat adscrit com a diaca permanent a la Unitat Pastoral Agermanada constituïda per les Comunitats Parroquials de Santa Maria Magdalena i la Mare de Déu del Pilar, en equip amb els respectius mossens, per la qual cosa ha cessat dels serveis que desenvolupava fins ara en l’Arxiprestat Baix Urgell-les Garrigues.

Igualment, el bisbe Joan ha nomenat Mn. Solé, Notari de Matrimonis i Agent de Precs, amb totes les facultats que aquest ofici comporta, alhora que agraeix el bon servei fet fins ara per Mn. Mateo Hidalgo Sannicolás, diaca permanent, que cessa a petició pròpia, continuant com a Secretari de la Visita Pastoral.

Per una altra part, Mons. Piris ha nomenat Mn. Joan d’Àvila Busquets Baró diaca permanent, adscrit a la Unitat Pastoral constituïda per les comunitats parroquials d’Aitona, Soses, Seròs, Massalcoreig i la Granja d’Escarp, de l’Arxiprestat del Baix Segre, en equip amb els respectius mossens i animadors de comunitat.

El bisbe Joan també ha nomenat Mn. Josep Escorihuela Pujol, diaca, adscrit a la Unitat Pastoral constituïda per les comunitats Parroquials de Rosselló, Alpicat i Torrefarrera, de l’-arxiprestat Segrià-la Noguera-la Ribagorça, en equip amb els respectius mossens i animadors de comunitat.

Mons. Piris, de conformitat amb el cànon 1111 del Codi de Dret Canònic, també faculta tots tres diaques a assistir els matrimonis, amb la confiança que exerciran amb interès i prudència aquest servei a l’Església Diocesana.



Font web Bisbat de Lleida

Mons. Piris ordena tres diaques a la Catedral i nomena tres nous canonges

L’Església de Lleida ha viscut aquest diumenge 3 de maig una jornada de joia amb l’ordenació de tres nous diaques i el nomenament de tres canonges. Una cerimònia presidida pel bisbe Mons. Joan Piris a la Catedral Nova i concelebrada per la major part dels sacerdots de la diòcesi.




La celebració ha començat amb l’entrada al temple dels oficiants i la lectura del decret del bisbe Joan de nomenament dels mossens Vicenç Alfonso Miret, Àngel Escales Perucho i Víctor M. Espinosa Oller com a nous canonges de la Catedral de Lleida, essent acompanyats als llocs que a partir d’ara tindran reservats per la seva condició.

Tot seguit s’ha iniciat la cerimònia d’ordenació de Josep Solé Sans, Joan d’Àvila Busquets Baró i Josep Maria Escorihuela Pujol, com a nous diaques, una celebració a la qual han assistit centenars de fidels i que ha estat acompanyada pels cants del Petit Cor de la Catedral.



El bisbe Joan, en la seva homilia, ha explicat el significat d’aquest sagrament de l’Orde en grau de diaconat, al qual poden accedir homes cèlibes i casats i que el concili Vaticà II va donar un nou relleu.

També ha destacat les funcions del diaconat permanent, fent esment que no són uns substituts dels preveres ni menys una amenaça a la participació dels laics cridats a ser membres actius en l’acció pastoral de l’Església, ja que entre les seves tasques hi ha les de promoure i sostenir les activitats apostòliques d’aquests. 

Entre els assistents a la celebració hi havia els alcaldes de Lleida, Àngel Ros, i les Borges Blanques, Enric Mir, que com també la resta de fidels, s’han atansat fins al peu de l’altar a felicitar els nous diaques en acabar la celebració.


Font web Bisbat de Lleida



















Racó de la poesía de Cèsar Minguella


El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,

culpable de polvo y de pecado.

Pero el Amor que todo lo ve, observando

mi vacilante entrada,

se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:

¿Hay algo que eches en falta ?



Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.

Tú serás ese invitado, dijo el Amor.

¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!,

ya no puedo mirarte.

El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:

¿Quién ha hecho esos ojos sino yo?



Es cierto, señor, pero yo los ensucié, que mi vergüenza

vaya donde se merece.

¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la

culpa?

¡Mi amado! Entonces podré quedarme.

Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.

Así que me senté y comí.



GEORGE HERBERT, “Amor”.

“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” -Una trobada cara a cara- (29 d’abril de 2015)



“Revela la teva presència” -repeteixen els cants, les paraules o simplement els pensaments de persones atribolades: Cerquem el rostre del Senyor. Amb aquest terme “rostre” ens referim a la persona mateixa del Senyor. La presència la intuïm més clara en els instants d’amor i en els de fe viva, tot i que aquesta claredat no es refereix a unes formes físiques, sinó a la consciència nostra de la seva presència. Per això, el notar que Ell és aquí amb mi de fet, és un instant que sentim passatger.

L’ànsia de l’ànima no és tant per l’aigua, que és una ànsia momentània, com pel manantial. A més, la comunicació “de presencia a presència” esdevé sempre en la penombra, a través de l’espessor d’un brancatge, darrera un vidre viselat. I, tanmateix, mentre no s’estigui en solitud, en un Tu i jo en què desaparegui tot, com en els instants de l’adoració, no es produirà un veritable encontre, Per què, al final, la trobada és intimitat: una intimitat en la que s’hi ajunten dues interioritats.


De quina forma puc trobar-me en soledat amb el mateix Déu? Jesús és categòric: si hom desitja adorar, que entri a la seva cambra tancant portes i finestrals: La ment no pot estar ocupada en diferents assumptes sinó únicament en un de sol. Si hi estic amb els problemes de la meva salut, o amb els de la família, o amb els de les tasques de la llar, no estic amb el Senyor: estic amb mi mateix. La gent es queda sempre amb si mateixa i per aquest motiu els seus problemes no acaben de solucionar-se. Però, per què neguitejar, si el Senyor és tan excels, tant únic i formidable que no té altre interès que el nostre...? És la gratuïtat absoluta de Déu!

També hi ha persones que necessiten d’una suau melodia: la música podrà evocar, però es torna a estar amb un mateix. Déu és una altra cosa que les evocacions; Fins aquell moment concret en que no desapareguin els ocells, el murmuri del riu o la visió de les muntanyes en l’horitzó, no podrem estar realment amatents al Senyor. Un cop ha sonat el despertador que esbiaixa els somnis, llavors es podrà fer present. És en una solitud, com en la dels nostres despertars de cada matí en que hom es troba absolutament desproveït encara, quan es consumarà. Sant Joan de la Creu glosava precisament aquest estar immers en un gran silenci interior tot esmentant la noche sosegada, la música callada, la soledad sonora, la cena que recrea i enamora.



Tancar portes i finestrals és fàcil. Però la nostra ment és com un mar turbulent i cal, a més a més, deixar anar els records i esborrar les expectatives i els temors, tot fent el buit i aturant el motor. El silenciament encara no és oració, sinó un petit ajud. Només quan ja no resti res i quedi allò més important, que és la sola presència de la persona, un es dóna compte com Aquell qui és immanent a mi però també transcendent estableix un corrent a mode d’intercanvi afectiu. Tot plegat arriba més enllà de l’experiència de sentir que algú està amb mi, perquè no es troba de fet al meu costat: La Presència és l’ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, més jo que jo mateix, el mar profund en el qual estic immergit. El meu descansar en Ell és l’alegria, la seguretat i la dolçor del meu cor. ­­­



Cèsar Minguella B. –A.D.A.P.-

dissabte, 23 de maig de 2015

Els futurs diaques fan l'acte de professió de fe

La Diòcesi de Lleida comptarà a partir del proper diumenge, 3 de maig, de tres nous diaques permanents: Josep Solé Sans, Josep Maria Escorihuela Pujol i Joan d'Àvila Busquets, els quals han fet aquest dijous, 30 d'abril, l'acte de professió de fe.




En presència del vicari general, Mn. Ramon Prat, en representació del bisbe Mons. Joan Piris, encara convalescent d'una malaltia, i del secretari-canceller de la Cúria, Mn. Víctor Espinosa, que actuava com a notari, els tres aspirants a diaques han fet la promesa per poder accedir al ministeri del diaconat.



Ha estat un acte senzill i un pas previ a l'ordenació que presidirà el bisbe de Lleida, a partir de les 5 de la tarda.

El diaconat és un ministeri que poden accedir homes cèlibes i casats i al qual el Concili Vaticà II va donar un nou relleu. "La Constitució Lumen Gentium (cfr. n.18) assenyala que els diaques permanents reben la imposició de les mans "no en orde al sacerdoci”, és a dir per oferir en nom de Crist el sacrifici eucarístic, "sinó per a servir" en comunió jeràrquica amb el bisbe i els preveres (LG 29) i en estreta connexió amb els laics compromesos a l'Església", diu el bisbe Joan en la glossa d'aquest proper diumenge.



Font web Bisbat de Lleida