VETLLEU

L’Advent és el temps apropiat per a reaccionar. Cadascú hem d’espolsar-nos del damunt la rutina, la passivitat i la indiferència que ens fa viure com a adormits. Avui no hem de mirar als altres, que és el que es venia proposant en les actituds dels dies anteriors, sinó al nostre ésser.

Necessitem a demés en aquest nostre ésser reviure-hi l’experiència de Déu: l’essencial de l’Evangeli no s’aprèn des de fora estant. Ho descobreix cadascú en el seu interior. Cal que aprenguem i descobrim potser noves vies per a trobar-nos amb Déu. És aquest el sentit de l’Advent: és el temps d’espera de “l’adveniment” que va canviar el curs de la història de la humanitat: la vinguda del Fill de Déu al món.

No es tracta ben bé d’estar esperant. Una escriptora francesa, Simone Weil, va escriure un llibre que es titula: “En attendant Diéu” que en la seva traducció al castellà es diu “Esperando a Dios”. En realitat, per a definir el sentit de l’actitud que l’escriptora pretén comunicar en aqueta obra és molt més encertada l’expressió que en català diem: “estar amatent a...” i no té una equivalència castellà. Perquè qui espera està expectant, neguiteja i, en definitiva, hi ha impaciència en ell.

És a aquest sentiment al qual ens estem referint avui. Com és el sentiment de la dona que està en l’embaràs i sap del cert que el naixement arribarà, però no neguiteja pel fill que duu –sinó seria un no viure-. Tot ve al seu temps. Perquè, a més a més, el sap en ella... El sabem cadascú en nosaltres a aquest Déu també ?

Emprant aquesta imatge, potser no sigui coincidència que el temps de l’Advent es correspongui també amb el de la gestació de l’Infant en el si de Maria.