segueix-nos

segueix-nos

TERRA SANTA

TERRA SANTA

Terra Santa

Terra Santa

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cèsar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cèsar. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de juliol del 2017

EL CANT DE L'OCELL




Els deixebles tenien un munt de preguntes per fer sobre Déu.

El Mestre els va dir:

- Déu és el Desconegut i l’Incognoscible. Qualsevol afirmació sobre Ell, qualsevol resposta a les vostres preguntes, no serà més que una distorsió de la Veritat.

Els deixebles van quedar perplexos:

- Llavors, per què parles sobre Ell?

- I per què canta l’ocell? -va respondre el Mestre-. L’ocell no canta perquè té una afirmació per fer. Canta perquè té un cant per expressar.

Les paraules de l’alumne han de ser enteses. Les del Mestre no han de ser-ho.

Només han de ser escoltades, de la mateixa manera que un escolta el vent en els arbres i la remor del riu i el cant de l’ocell, que desperten en qui els escolta alguna cosa que està més enllà de tot coneixement.


Anthony de Mello. El cant de l’ocell .
Editorial Claret (adaptació)

dilluns, 5 de juny del 2017

María es una mujer sencilla








María es una mujer sencilla. Alguien que acepta la vida tal y como viene, sin condiciones. María es la mujer que acompaña el dolor de los olvidados de la historia, de la gente sencilla y humilde, la mujer que sin palabras pero con gestos y en el día a día confía en Dios. Mujer que contempla la vida y la ama apasionadamente.



Madre del Hombre



Los que sufren el silencio de la vida,
los que esperan
a pesar de los desiertos cotidianos,
te miran a tí, Madre del Hombre,
como fuente de alimento en lo sencillo.
Los que sienten el dolor en sus entrañas
cada día, cada segundo,
del hambre, la guerra y la muerte,
te miran a tí, Madre del Hombre,
como arroyo de servicio y optimismo.
Los que aman la fe en la incertidumbre,
la callada voz, la eterna presencia,
la luz de los todos sin futuro,
te miran a tí, Madre del Hombre,
fuente, arroyo y camino.





D. Gaspar                        

PREAMBULOS DE LA FE 9





En mitad de la noche presentí una presencia;
totalmente a oscuras se oye mejor el silencio
que alguien esté guardando.
Vences el miedo recordando que no tienes nada que perder
y, aun así, temes ante cualquier súbito encuentro inesperado,
pues ya había leído algo sobre Ti
-pudo más mi curiosidad, esa misma también llamada Gracia,
según se mire o no con ojos de militancia-.
Mas no encendáis aun ninguna luz;
yo soy un hijo de la noche,
uno de esos desvelados que van a por un vaso de agua
y dejan el lecho cansados de no descansar.

dijous, 4 de maig del 2017

ESPURNES DE LLUM





Pel·lícula: “Los últimos días en el desierto” (1998).


Seqüència: Jesús novament és temptat pel personatge amb un aspecte físic idèntic al seu, tret d’un collaret que du amb un penjoll estrany, i el qual suggereix: 






“ - Potser no ho ets, tu, l’Únic Fill de Déu.”

Amb veu i amb l’aspecte cansat a causa dels dies passats al desert, Jesús replica serenament:

“ - Sí que ho sóc.” A la qual cosa el temptador sentencia: “ - Hic superbia habuit…”

D’una revolada, Jesús reprèn el seu caminar, tot deixant-lo amb la paraula als llavis.



Missatge: Les arts del maligne sovint no consisteixen més que en subtils xiuxiuejos en forma d’observacions aparentment neutres, i no pas en les accions pròpies de l’actitud irada del qui se sent contradit, com freqüentment sembla blasmar-se.


dimecres, 3 de maig del 2017

PREÁMBULOS DE LA FE


PREÁMBULOS DE LA FE
12




Sería razonable el ser ateo
después de la larga lista de los despropósitos habidos
-innecesario recordar en modo de listado-,
si Jesús de Nazaret no hubiera existido.
No dudo que la duda sea plausible,
rota abruptamente una línea de diálogo aparente,
mas, Señor,
Tú no puedes perderte en una clandestinidad absoluta:
yo me moriría en tu ausencia.
No puedes revelarte en toda tu grandeza:
yo quedaría absorbido en el resplandor de tu gloria.
Tú eres el Señor de la precisa cercanía,
del sacramento necesario y comedido
que nos permite irnos haciendo.

Aun así, quienes afirman que la duda persiste,
no alcanzan a vislumbrar el significado teológico
en el sufrimiento humano, inmerecido y arbitrario,
de Jesús muerto en el Calvario.
Quiero creer,
y cuento con la ventaja que supone
haber podido conocer el Evangelio;
¡Más difícil lo tuvieron Moisés y Jonás,
y el salmista aqueĺ!




diumenge, 2 d’abril del 2017

ESPURNES DE LLUM








És posible que per als qui ja comencem a tenir una certa edat encara resti present en el nostre record aquella primera vegada en que ens comunicàrem a través d’un telèfon mòbil. Potser no recordarem el lloc, les circumstàncies, la mateixa conversa mantinguda o, fins i tot, ni qui fou el nostre interlocutor. La màgia del moment prou que ho justifica, és natural. Avui ha esdevingut un fet tan habitual l’ús del telèfon mòbil que ni ens en adonem del petit prodigi que suposa: resta fútil el detenir-s’hi a pensar-hi, una puerilitat, es diria.

Quants creients acudeixen a missa –o no- com havent passat ja aquell full on quedà segellat, temps ençà, el seu sí a la fe.






L’EUCARISTIA I L’ESPERANÇA






Com a sagrament de fraternitat, l’eucaristia és també un sagrament d’esperança en un món on la fraternitat es mostra destrossada i trepitjada pel pecat. En efecte: no és casual que Jesús celebrés el Sant Sopar a l’hora més desesperada de la seva vida, “la nit en que seria entregat”, com recorda també la litúrgia. I seria entregat per un dels seus, i seria condemnat a mort pels sacerdots en nom de Déu i com a blasfem.

Doncs bé, precisament aquella nit obscura Jesús decideix celebrar un sopar amb els seus. Tant si Jesús aprofita el sopar pasqual com si (segons la cronologia del quart evangeli, que sembla més probable) es tractà d’un sopar diferent, la invitació a un sopar és sempre un acte de celebració. I la celebració en moments objectivament desesperats expressa una actitud d’esperança.

Aquesta esperança la fonamenta i la fa visible Jesús amb el gest que realitza durant el sopar i que el converteix en memorial de la seva vida entregada, que havia transcorregut “fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable ” (Ac 10, 38), és a dir, alleujant el dolor humà i difonent la pau de Déu.

Sant Pau acaba la seva exhortació als corints amb l’avís següent: “ Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui ” (cf. 1Co 11, 26). També nosaltres hem d’acabar aquesta breu reflexió com ell: cada vegada que celebrem l’eucaristia, anunciem la redempció del món en un món que sembla que no en tingui, de redempció; anunciem un motiu per a la celebració en una ciutat “d’apestats” (fent al·lusió a Camus), la qual cosa vol dir que no ens donem per vençuts, que no abdiquem perquè creiem que encara hi ha quelcom a a fer, per tal que aquest món sigui més segons com Déu desitjà que fos.



José I. González Faus.

PREÁMBULOS DE LA FE




PREÁMBULOS DE LA FE

11

Así viviste y así te fuiste,
y ni heredades, ni libros, ni epopeyas:
tu recuerdo es cuanto nos legaste.
Este es el ideal al que debemos orientarnos,
sin más oropeles:
que nosotros estamos para el recuerdo de los hijos.

El recuerdo irrumpe, se enciende, y cunde con el efecto
de un primer crucigrama que se consiguió completar,
o el de aquella salida del sol por primera vez contemplada,
revivida y recreada,
hasta el punto que, en mis noches oscuras del alma,
el susurro “tu vida sea mi religión,
y mi religión será tu vida” ,
-repetía. Y nuevamente me repetía.
Repetir no conlleva el fervor;
la cena opípara repite al comensal
en insistentes revoltijos…, Ya había digerido mal!
Y, aunque volver a empezar no tendría,
algún misterio había que yo no entendía.
Tate ! Es ya la cantinela de los Salmos,
no estás descubriendo América, amigo...





ST. JOHN DAMASCENE




ST. JOHN DAMASCENE 
Confessor and Doctor of the Church
-March 27- 



ST. JOHN was born about the year 676. He was famous for his great encyclopedic knowledge and theological method which later was a source of inspiration to St. Thomas Aquinas.

He vigorously opposed the Iconoclast persecution of the Emperor of Constantinople, Leo the Isaurian, and he distinguished himself in the defense of the veneration of sacred images. He was condemned to have his right had cut off, but he lived to see it miraculously restored through the intercession of the Blessed Virgin. After continued persecutions, he died in peace toward the latter part of the 8th century.



dimarts, 28 de febrer del 2017

L’AMBIGÜITAT DEL SILENCI




“Però el silenci de la pregària romandrà, indubtablement, ambigu. No hi ha ningú que pugui pretendre que es troba ja fixat en Déu; de manera que sempre ens trobarem amb la possibilitat de demanar-nos si el nostre silenci dóna testimoni de la feblesa de la nostra vida espiritual, incapaç de concentració de massa dissipada, que penetra difícilment en l’actitud d’adoració que la pregària suposa, o bé si, aquest silenci, és l’estat normal d’aquell que ateny Déu més enllà de les paraules i les imatges. Si es tracta d’indigència o de plenitud, de penetració o de penúria. Però aquest mateix dubte porta en ell el senyal de Déu. Perquè en les relacions de l’home amb Déu els extrems es toquen. Despullament complet i riquesa sobirana: vet aquí els dos aspectes complementaris de la nostra unió amb Déu. Déu és alhora Aquell qui ens penetra i Aquell, la possessió del qual se’ns escapa. L’amor dels místics més grans es tradueix a la vegada en el sentiment de trobar-se sadolls i privats. El silenci, mentre es tracti d’un silenci religiós, roman sempre obert a Déu, tot i que s’origini en l’aridesa que les nostres faltes provoquen.” 

Eugene Roche.




BUSCADOR DE DIOS



Tú que le has sentido dentro, busca y camina, sal a su encuentro, 
vuelve a donde le viste, camina y corre a su lado. 
Buscador de Dios, porque un día te habló muy dentro, 
te trató como nadie lo había hecho, 
te puso un nombre nuevo y te descubrió quién eras. 
No te importe que ahora no le sientas, 
no te asustes cuando te encuentres vacío, 
no temas si a veces dudas y piensas que todo fue un sueño. 
Sigue adelante, rastrea su presencia, ponte a tiro. 
Recuerda esos días en que lo intuiste, vive de ellos, 
pero camina en su búsqueda. 
No intentes retenerle, pues se te escapará. 
No te acostumbres a Él, pues siempre sorprende. 
Cuando creas que ya lo sabes todo, vuelve a aquel momento 
en que buscabas a oscuras y deja entonces que te asombre, ilumine y desborde. 
Buscador de Dios, no estás solo, Él va contigo. 
Junto a ti caminan otros con los que puedes compartir, dejarte enseñar y aprender. 
Vuélvete hacia dentro y busca, sal hacia fuera y comparte. 
Confía y agradece, ora y camina. 
Busca siempre, aunque quizás cuando te canses y pares, 
Él te encuentre.

PREÁMBULOS DE LA FE

10 

Volviste, volviendo como para recordarnos 
que a un cuerpo envuelto no lo retenemos 
cuando, sin vida, a la madre tierra lo devolvemos. 

Tú; Palabra más allá de las solas palabras, 
o de los libros, o de los páramos, 
de los astros o de los rios, 
de animales o de cimas - símbolos de errático panteísmo,
limitados en su irresoluble ambigüedad…- 
Tú, en cuerpo y alma..., Tú ! 
Llamarada de Dios, 
Cordero de Dios y, en el interín, 
la oveja Dolly de Dios. 

Hoy en aquel Pan y en aquel Vino 
y más aún, en cada cruz, te adivino. 
Por que, ¿Qué nos hizo abrir los ojos? 
¿Qué ha llevado a tantos para seguir a un ejecutado? 
¿La bóbeda estrellada del firmamento, 
los frescos de algunas pinturas murales, 
tal vez un concierto soberbiamente ejecutado?: 
Es un hombre crucificado; así de simple 
y así de hilemórfico.

diumenge, 5 de febrer del 2017

DONA’M UN COR COM CAL







Dona’m, Senyor, un cor vigilant,
perquè cap pensament irreflexiu no m’aparti de Tu;
un cor noble, que cap sentiment indigne no envileixi,
que cap segona intenció no faci decantar del camí;
un cor fort, que cap duresa no trenqui,
un cor lliure, que cap passió no subjugui.

Dona’m, Senyor, un enteniment que et conegui,
un desig que et cerqui,
una saviesa que et trobi, una vida que et plagui,
una constància que recolzi confiadament en Tu
i una confiança que finalment t’aconsegueixi.

Sant Tomàs d’Aquino

EL DÉU DELS CRISTIANS



Els cristians descobreixen Déu sobretot per mitjà de Jesucrist. Amb ell, Déu s’ha manifestat d’una manera definitiva. I és així perquè Jesús és Déu mateix fet home:

“A Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.” (Jn 1, 18)



Així els creients poden conèixer Déu i ho poden fer d’una manera nova perquè Jesús revela una imatge tangible de Déu. A través dels fets i les paraules de la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, Jesús ens va ensenyar a estimar Déu i les altres persones. Ell va fer plenament la voluntat del Pare i va dur a terme el seu projecte de salvació. Per això diem que és l’home perfecte, l’home autèntic, l’home nou. Sant Pau ja el presenta com l’autèntica imatge de Déu, i si les persones caiem en el pecat, seguint Jesús podem trobar la salvació.

Amb Jesús també va començar un món nou: el Regne de Déu. Totes les persones som cridades per Déu a ajudar a construir aquest nou món des d’aquest moment. Com? La vida dels cristians consisteix en un seguir Jesús. Però aquest seguiment no significa imitar exactament el que ell va dir o va fer, sinó seguir un estil de vida; ser com Ell, tenir els seus mateixos sentiments i actituds. 

Per als cristians Jesús és viu i és present en els creients i en la comunitat per mitjà de l’Esperit Sant. Crist viu en tots els qui el volen seguir. Amb l’ajut de l’Esperit Sant, els cristians col·laboren en el pla de Déu i construeixen dia a dia el seu Regne, seguint el model de Jesús. Aquest Esperit, que comunica l’amor del Pare, mou per exemple a ajudar, perdonar o denunciar les situacions d’injustícia i opressió que pateixen les persones, tal com va fer Jesús.

“Acomplerta l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de realitzar a la terra, va ser tramès l’Esperit Sant [...]. L’Esperit habita en els cors dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoniatge de l’adopció com a fills.” (Lumen Gentium, núm. 4)

PREAMBULOS DE LA FE (4ª Part)




PREAMBULOS DE LA FE 
(4ª Part)


                                            9

Y aquella noche, ¿Por qué te allanaste? -No lo entendía.
¿Salvarnos? -Yo no necesito que nadie venga a salvarme -creía
porque no creía en tí-,
Un tirón de orejas recibimos, antes o después,
cada uno, y colectivamente aún,
que nos descubre esa contingencia inherente a la existencia,
en parangon a la de tu vivir ceniciento, por cierto,
por más que la decoremos, la adecuemos, la adecentemos;
una existencia siempre al fin rota.
Pretendieron romper la tuya, sin lograrlo;
dejaste atrás la noche sepulcral
y al amanecer habías partido, sin romper,
sin romper ni con los tuyos ni conmigo
cuando, de nuevo, tu vivir ha vuelto para interpelarme.
Porque volviste. Porque tenías que volver.


dijous, 22 de desembre del 2016

“ PREÁMBULOS DE LA FE ” (3ª Parte)



Y allá sentado el antecesor común, 
a la puerta de su gruta, mientras oteaba el paisaje, 
tal vez mejor divisara Tu rostro en las cosas 
que nosotros en nuestra pequeñas pantallas, 
tan individuales, tan modernas, 
tan avanzados, en suma - y en resta de calor humano-. 
Y si Lucy, allá postrada con la espina dorsal quebrada, 
ya atisbara los indicios de tu eternidad, 
cuando justo antes de su caída ni siquiera imaginara? 
Luego debería ser absurda nuestra eventual desazón, 
a estas alturas... 
Mas ahí sigue. 
Como sigue, a la sazón, por más que en ella ahondemos,
tras ver la de Cristo en su Cruz. 
(¿Sentir temor a que nos deslumbre su luz ?) 


¿Por qué preguntarnos en qué para todo esto, 
cuando sabemos que nada se detiene? 
Ni los astros ni la luna, que gira y gira 
contemplando noche y dia esta Tierra nuestra y mía. 
Y por lo mismo que de día, sin divisarla, la sabemos,
no habrá razón de que nuestras vidas confiarle podemos 
a Aquél quien nos mira, en la larga noche de los tiempos?




ST. LUCY, Virgin and Martyr December 13 –Patroness of the blind.




ST. LUCY, Virgin and Martyr

December 13 –Patroness of the blind.





ST. LUCY, a native of Syracuse in Sicily, was from the cradle educated in the faith of Christ under the care of her widowed mother, Eutychia. At an early age she secretly made a vow of virginity and declined to enter the marriage state. She accompanied her long-suffering mother to the tomb of St. Agatha, and there her mother was cured of her disease. St Lucy then disclosed to her mother the vow she had taken, and her mother, in gratitude for her recovery, left her free to follow her pious inclinations.

The young nobleman who had sought her in marriage, with the encouragement of her mother, was so enraged that he accused St. Lucy of being a Christian. The infamous judge ordered her to be exposed in a house of prostitution, but God miraculously intervened to save her virginity. He also gave her grace to overcome the tortures she was made to endure while in prison. About the year 304, during the fierce war waged against the christians under Diocletian, St. Lucy met her death by the sword.

diumenge, 27 de novembre del 2016

LA CONFIANÇA EN DÉU I LA CARITAT CRISTIANA





“La confiança absoluta no és que sigui més important que la caritat. Segueix essent veritat la dita de Joan de la Creu: Un acte d’amor pur val més que totes les obres. El que passa és que la confiança absoluta en Déu és l’eina espiritual que resol les contradiccions i les foscors supremes de la creu dels cristians, sants o no. La confiança incondicional és l’eina que Déu mateix ens regala per tal que sigui veritat el do de la perseverança. El qui persevera fins a la fi se salvarà. I, en definitiva, puc confiar -com un infant joiós, feliç- que Déu no em pot pas negar ni em vol negar un do que el seu propi Fill li ha demanat des de la humilitat del darrer lloc. Per altra banda, ja he indicat que aquesta confiança incondicional és veritablement do de Déu: es tracta de l’esperança teologal que, a més, apareix informada per la caritat, ja que l’abandó inclou l’amor agraït de l’infant que es confia.” 


(Josep M. Rovira Belloso, a “Santa Teresa de Lisieux, testimoni de Déu.”)

PREGUEM AMB L’EVANGELI



Vull apuntar-me a la teva lluita. 
Lluita contra el tancament i el rebuig 
de les persones que no m’agraden. 
Lluita contra el desànim i la mandra 
d’enfrontar reptes difícils. 
Lluita contra l’egoisme, la insolidaritat, 
la temptació de servir-me dels altres. 

Vull apuntar-me a la teva lluita 
i a la d’un núvol tan gran de testimonis 
d’ara mateix i de tots els temps 
que m’ensenyen que és possible viure la fe. 
Sé que hauré de remar a contracorrent, 
que puc patir incomprensions i algun rebuig, 
poca cosa en comparació amb la teva creu. 

No és una lluita contra ningú, 
sinó a favor del Regne de pau i fraternitat 
que tu has vingut a anunciar i construir. 
Per això no valen totes les armes, 
només les que tu vas fer servir 
i que trobem en l’evangeli. 
El teu Esperit, que habita en nosaltres, 
ens il·lumina i ens empeny 
perquè sapiguem discernir els signes dels temps 
i ser les teves mans, els teus ulls, 
els teus peus en el món d’avui.

PREAMBULOS DE LA FE -José Mª Valverde- (2ª parte)



PREAMBULOS DE LA FE
-José Mª Valverde-
(2ª parte)



                    4

Tras la máscara fría de enmohecidos templos,
de libros venerables, de ropajes brillantes;
por entre las rendijas de tanta voz cansina
y más aún, de tanto dolor sobrellevado,
tanto decoro humilde que no se ha de saber,
tanto gris sacrificio, tanta paciencia inútil,
se oyó un rumor extraño: que Dios no era aquel Dios
esencial, opresivo, en dosel de conceptos,
relojero impertérrito, contador de los astros,
los montes y las noches, vigilante del mundo.
De pronto, por lo visto, un día, entre el fracaso
de tanto rezo humano con miedo, en muchedumbres
reptando por el polvo, con incienso y conjuros,
él había avisado a alguno, a su manera:
“Ponte a un lado, que tengo cosas que hacer contigo.”
Y ese ya imaginaba un porvenir de gloria,
su riqueza creciendo, sus nietos con rebaños.

Pero el extraño Ser -¿cómo llamarle Dios,
de tan desconcertante, tan loco, tan terrible?-
le dijo luego: “Toma a tu hijo, el de la herencia,
el hombre del futuro, y mátamelo.” El pobre
obedeció, abrumado, pero el gran Ser, a tiempo,
paró el cuchillo y dijo: “Basta, tú has comprendido.”

Y empezó el sufrimiento de siglos errabundos,
con sed, hambre y desiertos, en medio de los pueblos,
y cuando le pidieron por lo menos el signo
de un nombre resonante con que luchar con todos,
gruñó: “Soy el que soy”. Y el nombre de silencio
se elevó entre los ídolos, despectivo y hermoso.

Y al fin, cuando aguardaban imperios y victorias,
vastas revelaciones del Todo y de la Nada,
la gran Palalbra –¡oh broma!- surgió en el pueblo: un hombre
pobre y corriente, errante y muerto en el fracaso.

Quien lo entiende, lo entiende: es el inmenso chiste
que aclara la encerrona de esta vida en la tierra.
¿No os habla de un amor de volcanes y de cielos
esa leve jugada: morir en nuestro sitio?
Ni el sol ni las montañas existen porque deban,
ni había obligación de humanidad, ni nada,
ni de hacerse él un hombre, ni recibir el golpe
de pecado y justicia: todo fue libre, y luego,
todo se quema en gracia, y detrás del hastío.



                    5

Pero no, no creemos, no podemos:
es demasiado hermoso, y ¿qué seríamos
entonces, y qué cuentas nos saldrían,
y cómo conservar la dignidad,
nuestro ser, con sus zancos, su sombrero,
su justicia y su mérito, sus juicios,
su rincón de reserva, su butaca?
Un alegre huracán nos barrería,
una marea hirviente de placer.
Y hasta el dolor que tanto atesoramos,
como vales que un día han de pagarse,
¿qué sería si el pobre y el dichoso
van a acabar lo mismo en ese estruendo?
Y además, si así fuera, ¡no soy digno
de que Dios me hable a mí, en vez de dejarlo
en esa larga historia polvorienta
de hombres y pueblos raros, a lo lejos,
con personajes sucios, retumbantes
por los siglos antiguos, entre niebla?

Así somos, y así es Él que nos reta
a la partida; así es llamarse suyo:
no tener nada, andar por el desierto
cuarenta años, y al fin morir sin verle,
sin saber si perdimos nuestra vida,
si hemos ido alejándonos acaso
de aquel Dios que, de niños, nos tocaba
y nos daba la mano y los juguetes.


                    6

Así somos, y así nos manda sólo
un ambiguo rumor de boca en boca,
de lejanas palabras, en alientos
viciados pero en caras que han sufrido,
que bajan por los siglos el recado
de poner el oído en el latir
de los demás, del mundo tibio y ciego
como un gran animal que no nos siente.
Pero cuando, en los ojos doloridos
de millones de hermanos con fatiga,
y en el clamor de tardes y horizontes
y olas y estrellas y árboles y pájaros,
creamos presentir tal vez El Nombre,
hay que cerrar los ojos, no buscarlo
ni querer ser los mismos: solamente
dejarnos en lo oscuro y el olvido,
vivir firmes, tocar gentes y cosas
como si fueran Él, y al otro lado
del vivir, mientras tanto, en el anverso
del tapiz, donde todo es raro, ajeno,
al quedarnos vacíos de nosotros
vamos resucitando sin saber.




(…continuará.)