Com a sagrament de fraternitat, l’eucaristia és també un sagrament d’esperança en un món on la fraternitat es mostra destrossada i trepitjada pel pecat. En efecte: no és casual que Jesús celebrés el Sant Sopar a l’hora més desesperada de la seva vida, “la nit en que seria entregat”, com recorda també la litúrgia. I seria entregat per un dels seus, i seria condemnat a mort pels sacerdots en nom de Déu i com a blasfem.
Doncs bé, precisament aquella nit obscura Jesús decideix celebrar un sopar amb els seus. Tant si Jesús aprofita el sopar pasqual com si (segons la cronologia del quart evangeli, que sembla més probable) es tractà d’un sopar diferent, la invitació a un sopar és sempre un acte de celebració. I la celebració en moments objectivament desesperats expressa una actitud d’esperança.
Aquesta esperança la fonamenta i la fa visible Jesús amb el gest que realitza durant el sopar i que el converteix en memorial de la seva vida entregada, que havia transcorregut “fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable ” (Ac 10, 38), és a dir, alleujant el dolor humà i difonent la pau de Déu.
Sant Pau acaba la seva exhortació als corints amb l’avís següent: “ Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui ” (cf. 1Co 11, 26). També nosaltres hem d’acabar aquesta breu reflexió com ell: cada vegada que celebrem l’eucaristia, anunciem la redempció del món en un món que sembla que no en tingui, de redempció; anunciem un motiu per a la celebració en una ciutat “d’apestats” (fent al·lusió a Camus), la qual cosa vol dir que no ens donem per vençuts, que no abdiquem perquè creiem que encara hi ha quelcom a a fer, per tal que aquest món sigui més segons com Déu desitjà que fos.
José I. González Faus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada