“La paraula humana, escrita o parlada, no és pas la gràcia; només n’és el vehicle, una ocasió perquè Déu ens il∙lumini. Déu pot parlar als homes a través d’unes pobres imatges. Ho ha fet en l’Antic Testament i en el Nou. I segueix fentho en l’Església. Des de Betlem, Crist segueix presentantse a nosaltres sota aquestes pobres aparences exteriors. I aquesta pobresa acompanyarà la majoria dels camins de Déu en la vida de cada cristià. Les ocasions no manifesten pas de seguida tota la riquesa que enclouen. Semblen tenir una importància tan minsa que hom pot passar pel seu costat sense adonarse’n.
Menystenint de deturars’hi, hom anirà adreçat cap a una manifestació grandiosa, més digna de Déu i d’un mateix. Però pot ben bé ser que aquesta manifestació grandiosa no es presenti. I aleshores hom haurà deixat escapar l’ocasió real, si fa no fa com ho van fer els homes de Betlem el dia de Nadal.
En el seu fons, la vida espiritual no és pas satisfacció de la intel∙ligència, que comprèn, o del cor, que frueix. Sinó que és una actitud, una disposició de l’ésser sencer en relació amb Déu que ve a nosaltres en cada persona i a cada circumstància. Es tracta d’una fam de Déu, més que no pas d’un sadollament.
L’esperit de pobresa a que va referit la primera benaurançasuposa que hom no exigeix pas a Déu que es presenti en el desplegament de la seva glòria. Demana que hom estigui en “actitud vigilant”, “a punt de respondre”, per molt ràpid o molt discret que sigui el seu pas, sigui quina sigui l’espera demanada o la mesquinesa que el do que ens és ofert presenti a primera vista.”
Eugéne Roche
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada