“Però el silenci de la pregària romandrà, indubtablement, ambigu. No hi ha ningú que pugui pretendre que es troba ja fixat en Déu; de manera que sempre ens trobarem amb la possibilitat de demanar-nos si el nostre silenci dóna testimoni de la feblesa de la nostra vida espiritual, incapaç de concentració de massa dissipada, que penetra difícilment en l’actitud d’adoració que la pregària suposa, o bé si, aquest silenci, és l’estat normal d’aquell que ateny Déu més enllà de les paraules i les imatges. Si es tracta d’indigència o de plenitud, de penetració o de penúria. Però aquest mateix dubte porta en ell el senyal de Déu. Perquè en les relacions de l’home amb Déu els extrems es toquen. Despullament complet i riquesa sobirana: vet aquí els dos aspectes complementaris de la nostra unió amb Déu. Déu és alhora Aquell qui ens penetra i Aquell, la possessió del qual se’ns escapa. L’amor dels místics més grans es tradueix a la vegada en el sentiment de trobar-se sadolls i privats. El silenci, mentre es tracti d’un silenci religiós, roman sempre obert a Déu, tot i que s’origini en l’aridesa que les nostres faltes provoquen.”
Eugene Roche.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada