segueix-nos

segueix-nos

TERRA SANTA

TERRA SANTA

Terra Santa

Terra Santa

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

diumenge, 27 de novembre del 2016

Neix “Comunitat ATR”



Amb l’esforç de donar una pas més a les xarxes socials i intentant adoptar un llenguatge que sigui capaç d’arribar als joves, neix “Comunitat ATR”. 

Som les tres comunitats parroquials d’Alpicat, Torrefarrera i Rosselló. L’idea és oferir continguts en Facebook i Instagram, i aconseguir una certa interactivitat que ens permeti enviar i reenviar a qualsevol persona que estigui en aquestes xarxes, especialment els més joves. 

Evangelitzar a les xarxes: sembla que aquesta és una eina en que l’Església es fa present d’una manera forta i que no pot deixar escapar…

Si vols col·laborar amb nosaltres posa’t en contacte en aquest correu: alpicattorrefarrerarossello@gmail.com o bé atrcomunitat@gmail.com



A partir de l’1 de desembre començarem a “navegar” a facebook  i  instagram



MISERICORDIA ET MISERA





A dia 20 de novembre, festivitat de Crist Rei, el Papa Francesc ha publicat la Carta Apostòlica, Misericòrdia et misera.

Difícil resumir-la en poques paraules, però es podria dir que la Carta Apostòlica ens recorda que ningú de nosaltres no pot posar condicions a la misericòrdia de Déu, ja que ella és un acte de gratuïtat del Pare del cel, un amor incondicionat i immerescut.

Potser dels aspectes de la Carta que més han cridat l’atenció és que el Sant pare concedeix a tots els preveres, per raó del seu ministeri, la facultat d’absoldre aquells que hagin procurat el pecat de l’avortament.

Val la pena que la llegim , així que aquí t’oferim la versió que proporciona la Conferencia Tarraconense, traduïda al català.


http://www.bisbatlleida.org/sites/default/files/Misericordia%20et%20misera%20%281%29.doc

La Diòcesi de Lleida s'uneix a la Setmana Bíblica



La Diòcesi de Lleida s'uneix als actes organitzats per la Conferència Episcopal Tarraconense i l'Associació Bíblica de Catalunya amb motiu de la Setmana Bíblica que inclouran dos taules rodones, sessions formatives i una exposició de material Bíblic a la Catedral Nova de Lleida.




El dimecres 23 de novembre l'Acadèmia Mariana acollirà la taula rodona 'La Bíblia que ens uneix', en la que participaran: un jueu, un catòlic i un protestant. Serà a les set de la tarda i estarà moderada per Francesca Agustí. El dia següent, 24 de novembre, a l'Acadèmia Mariana tindrà lloc una taula rodona de frontera amb el títol 'Per què cal llegir la Bíblica, avui?. Participaran un filòsof ateu, una metgessa creient i un escriptor creient. La moderadora de l'acte serà Mar Pérez i començarà a les 19.30 hores.

També dintre dels actes de la Setmana Bíblica, s'inclourà una exposició de material Bíblic a la Catedral Nova que s'inaugurarà el 27 de novembre.

A més a més, en la vessant formativa, l'IREL (Institut Superior de Recerca i Ciències Religioses) està duent a terme un curs de Introducció al Nou Testament, un altre d'Introducció a l'Antic Testimoni, un sobre els llibres 'Sapiencials i Salms i un dels Escrits de Joan. Per la seva banda, la parròquia de Sant Martí, farà una iniciació a la lectura de l'Evangeli de Mateu.

El diumenge 27 de novembre vol ser un dia on es posi de relleu la centralitat de la Paraula de Déu en totes les celebracions litúrgiques a les parròquies de Catalunya.

A l'organització de la setmana també hi participen l'Abadia de Montserrat, l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica, l'Editorial Claret i Ràdio Estel i Catalunya Cristiana. Tots els actes es poden consultar a www.setmanadelabiblia.cat.


19 NOIES I 1 NOI




Dissabte dia 19, vigílies del tancament de l’Any de la Misericòrdia a Roma i Solemnitat de Crist Rei, a la parròquia d’Alpicat van ser confirmat 19 noies i 1 noi.



Una celebració de les moltes que hi ha a les nostres parròquies i escoles, però com sempre amb molta il·lusió per part dels confirmands, les famílies i la comunitat cristiana que els acompanya. 

Ens va acompanyar el Bisbe Salvador que presidia la celebració que va esperonar a tots a no defallir en el seguiment de Crist, posant-lo en el centre de les nostres activitats, de la nostra història.



Aquesta només és una petita celebració, però expressa que malgrat tot, malgrat les moltes adversitats culturals i ambientals, la vida cristiana no s’esgota i el Crist continua presidint la vida de molts.

DE QUIN COLOR PORTEM LES ULLERES ?




Es veu més el dolent, que el bo, sembla que tot vagi malament. 

Per veure els defectes tenim el ull ben entrenat , per veure les virtuts ens consta una mica més .Ens costa treure les ulleres de color negre i ficar-nos les ulleres de color esperança .

Cadascú sap a que dedica el temps de la seva vida i que és el que el motiva. Tenim vint-i-quatre hores al dia : 8 hores per dormir, 8 hores per treballar ,2 hores per dinar , 1 hora per descansar , 1 hora per desplaçar-nos .

Al final del dia quan temps tenim per Déu ?

I si ens importa Ell , tenim que saber en que utilitzem el nostre temps

Tot depèn de les ulleres que portem







LA CONFIANÇA EN DÉU I LA CARITAT CRISTIANA





“La confiança absoluta no és que sigui més important que la caritat. Segueix essent veritat la dita de Joan de la Creu: Un acte d’amor pur val més que totes les obres. El que passa és que la confiança absoluta en Déu és l’eina espiritual que resol les contradiccions i les foscors supremes de la creu dels cristians, sants o no. La confiança incondicional és l’eina que Déu mateix ens regala per tal que sigui veritat el do de la perseverança. El qui persevera fins a la fi se salvarà. I, en definitiva, puc confiar -com un infant joiós, feliç- que Déu no em pot pas negar ni em vol negar un do que el seu propi Fill li ha demanat des de la humilitat del darrer lloc. Per altra banda, ja he indicat que aquesta confiança incondicional és veritablement do de Déu: es tracta de l’esperança teologal que, a més, apareix informada per la caritat, ja que l’abandó inclou l’amor agraït de l’infant que es confia.” 


(Josep M. Rovira Belloso, a “Santa Teresa de Lisieux, testimoni de Déu.”)

PREGUEM AMB L’EVANGELI



Vull apuntar-me a la teva lluita. 
Lluita contra el tancament i el rebuig 
de les persones que no m’agraden. 
Lluita contra el desànim i la mandra 
d’enfrontar reptes difícils. 
Lluita contra l’egoisme, la insolidaritat, 
la temptació de servir-me dels altres. 

Vull apuntar-me a la teva lluita 
i a la d’un núvol tan gran de testimonis 
d’ara mateix i de tots els temps 
que m’ensenyen que és possible viure la fe. 
Sé que hauré de remar a contracorrent, 
que puc patir incomprensions i algun rebuig, 
poca cosa en comparació amb la teva creu. 

No és una lluita contra ningú, 
sinó a favor del Regne de pau i fraternitat 
que tu has vingut a anunciar i construir. 
Per això no valen totes les armes, 
només les que tu vas fer servir 
i que trobem en l’evangeli. 
El teu Esperit, que habita en nosaltres, 
ens il·lumina i ens empeny 
perquè sapiguem discernir els signes dels temps 
i ser les teves mans, els teus ulls, 
els teus peus en el món d’avui.

PREAMBULOS DE LA FE -José Mª Valverde- (2ª parte)



PREAMBULOS DE LA FE
-José Mª Valverde-
(2ª parte)



                    4

Tras la máscara fría de enmohecidos templos,
de libros venerables, de ropajes brillantes;
por entre las rendijas de tanta voz cansina
y más aún, de tanto dolor sobrellevado,
tanto decoro humilde que no se ha de saber,
tanto gris sacrificio, tanta paciencia inútil,
se oyó un rumor extraño: que Dios no era aquel Dios
esencial, opresivo, en dosel de conceptos,
relojero impertérrito, contador de los astros,
los montes y las noches, vigilante del mundo.
De pronto, por lo visto, un día, entre el fracaso
de tanto rezo humano con miedo, en muchedumbres
reptando por el polvo, con incienso y conjuros,
él había avisado a alguno, a su manera:
“Ponte a un lado, que tengo cosas que hacer contigo.”
Y ese ya imaginaba un porvenir de gloria,
su riqueza creciendo, sus nietos con rebaños.

Pero el extraño Ser -¿cómo llamarle Dios,
de tan desconcertante, tan loco, tan terrible?-
le dijo luego: “Toma a tu hijo, el de la herencia,
el hombre del futuro, y mátamelo.” El pobre
obedeció, abrumado, pero el gran Ser, a tiempo,
paró el cuchillo y dijo: “Basta, tú has comprendido.”

Y empezó el sufrimiento de siglos errabundos,
con sed, hambre y desiertos, en medio de los pueblos,
y cuando le pidieron por lo menos el signo
de un nombre resonante con que luchar con todos,
gruñó: “Soy el que soy”. Y el nombre de silencio
se elevó entre los ídolos, despectivo y hermoso.

Y al fin, cuando aguardaban imperios y victorias,
vastas revelaciones del Todo y de la Nada,
la gran Palalbra –¡oh broma!- surgió en el pueblo: un hombre
pobre y corriente, errante y muerto en el fracaso.

Quien lo entiende, lo entiende: es el inmenso chiste
que aclara la encerrona de esta vida en la tierra.
¿No os habla de un amor de volcanes y de cielos
esa leve jugada: morir en nuestro sitio?
Ni el sol ni las montañas existen porque deban,
ni había obligación de humanidad, ni nada,
ni de hacerse él un hombre, ni recibir el golpe
de pecado y justicia: todo fue libre, y luego,
todo se quema en gracia, y detrás del hastío.



                    5

Pero no, no creemos, no podemos:
es demasiado hermoso, y ¿qué seríamos
entonces, y qué cuentas nos saldrían,
y cómo conservar la dignidad,
nuestro ser, con sus zancos, su sombrero,
su justicia y su mérito, sus juicios,
su rincón de reserva, su butaca?
Un alegre huracán nos barrería,
una marea hirviente de placer.
Y hasta el dolor que tanto atesoramos,
como vales que un día han de pagarse,
¿qué sería si el pobre y el dichoso
van a acabar lo mismo en ese estruendo?
Y además, si así fuera, ¡no soy digno
de que Dios me hable a mí, en vez de dejarlo
en esa larga historia polvorienta
de hombres y pueblos raros, a lo lejos,
con personajes sucios, retumbantes
por los siglos antiguos, entre niebla?

Así somos, y así es Él que nos reta
a la partida; así es llamarse suyo:
no tener nada, andar por el desierto
cuarenta años, y al fin morir sin verle,
sin saber si perdimos nuestra vida,
si hemos ido alejándonos acaso
de aquel Dios que, de niños, nos tocaba
y nos daba la mano y los juguetes.


                    6

Así somos, y así nos manda sólo
un ambiguo rumor de boca en boca,
de lejanas palabras, en alientos
viciados pero en caras que han sufrido,
que bajan por los siglos el recado
de poner el oído en el latir
de los demás, del mundo tibio y ciego
como un gran animal que no nos siente.
Pero cuando, en los ojos doloridos
de millones de hermanos con fatiga,
y en el clamor de tardes y horizontes
y olas y estrellas y árboles y pájaros,
creamos presentir tal vez El Nombre,
hay que cerrar los ojos, no buscarlo
ni querer ser los mismos: solamente
dejarnos en lo oscuro y el olvido,
vivir firmes, tocar gentes y cosas
como si fueran Él, y al otro lado
del vivir, mientras tanto, en el anverso
del tapiz, donde todo es raro, ajeno,
al quedarnos vacíos de nosotros
vamos resucitando sin saber.




(…continuará.)