Avui podem veure que es prescindeix de Déu a l’hora d’organitzar la societat. El sistema del lliure mercat preval també en les idees; el pluralisme cultural, amb la llei de l’oferta i la demanda, origina que visquem envoltats d’una multitud d’idees i conviccions religioses que ofereixen la salvació, la solució a tant de mal com hi ha.
Els cristians no podem permetre’ns restar muts mentre assistim als traspassos de persones de l’Església a altres grups, a altres fes. A cadascú de nosaltres ens incumbeix el manament de Jesús d’anar per tot el món anunciant la Bona Nova, ja sigui amb la presència, la conducta, la paraula, l’acció... Som missioners del Senyor des del mateix moment de la pròpia immersió en el procés trinitari. En efecte, la segona persona de la Trinitat fou enviada al món per a la reconciliació de la humanitat amb Déu i, per tant, Jesús és el primer dels enviats, el primer evangelitzador, com al seu torn ho foren els apòstols. I, avui, l’Església existeix en la mesura de la seva missió de ser portadora de salvació. Tots som Església cridada a la missió; tots hem estat enviats per a anunciar i comunicar la salvació que suposa Jesucrist, i això no és opcional sinó que és fruit d’un compromís adquirit.
La nostra col·laboració no constituirà un acte de generositat excepcional envers l’Església des del moment en que pel baptisme participem de la missió règia del mateix Jesús. Com tampoc no vàrem ser llançats a la vida per que sí: som fills estimats i enviats pel Pare en aquest món per a una missió a fer-hi.
De vegades el testimoni de vida ja és un enviament missioner. Però també hom pot dur un foc a les entranyes que no el deixi en pau mentre s’ho calli.. Hi ha tants guies que ho fan amb tant de goig ! Per que promoure el Regne de Déu significa implantar el Déu vivent als cors. Anunciar a un “pobre” que, sigui quina sigui la seva situació, el Pare l’espera no com a algú citat davant un tribunal sinó com a un
invitat a una festa, mou a fer sentir necessari l’anunci del Regne de Déu (Lc 4, 42).
Per a aquestes persones el món és un extens altar de la fe.
No ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos: no serem conquistadors, sinó servidors; no imposarem, sinó oferirem la salvació; no polemitzarem, sinó anunciarem la veritat; no serem teòlegs, sinó testimonis del Senyor i del seu amor en la mesura en que optem per donar-lo a conèixer fins als confins de la Terra.
Tot aquell qui ha vist i ha sentit pot esdevenir ja un testimoni del Senyor. El món en comença a estar cansat d’eclesiàstics i polítics; els veritables testimonis són aquells que parlen sense enraonar, aquells que “obliguen” al poble a concloure que Jesús és viu i segueix obrant prodigis. Sense obrir la boca i sense mitjans, són testimonis de Déu els qui han après en el silenci i la soledat que Déu no és una idea o una abstracció mental; els que no comuniquen teories sinó iniciatives i noves oportunitats amb transparència.
Nosaltres som de Déu, però també nosaltres fem que Déu no estigui en la nostra existència. Aquell encàrrec de Jesucrist als pescadors del llac es dirigeix avui a cadascú de nosaltres: sortim al món per a anunciar una notícia feliç!
Cèsar Minguella Barallat.
