HA RESUCITADO ¡ALELUYA!

Os anunciamos la Buena Nueva de que la Promesa hecha a los padres Dios la ha cumplido en nosotros, los hijos, al resucitar a Jesús (Hch 13, 32-33)

¡Alabado sea Dios, Padre de nuestro Señor Jesucristo! Por su gran misericordia, nos ha hecho nacer de nuevo mediante la resurrección de Jesucristo, para que tengamos una esperanza viva. (1 Pedro 1:3)

PRIMERA COMUNIÓ

A la nostra Unitat Pastoral celebrem enguany les Primeres Comunions els dies:

Torrefarrera: 6 i 7 de maig

Rosselló: 13 de maig

Alpicat: 27 i 28 de maig

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Dijous dia 27 d’abril a Alpicat vàrem celebrar, com a qualsevol parròquia de Catalunya i d’altres llocs, la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat.

Una celebració senzilla i la pregària de tots demanant a Déu a través de la Mare, la força suficient per continuar donant testimoni de fe; per continuar construint Església; per no deixar-nos atemorir pel desànim; per continuar, com ella, sent portadora d’alegria i de pau. 

RECULL FOTOGRÀFIC SETMANA SANTA A ALPICAT

DIJOUS SANT

DIVENDRES SANT

LAS VESTIMENTAS SACERDOTALES

El sacerdote antes de oficiar la Misa se reviste de Cristo; habla y actua ‘in persona Christi’, presta toda su persona a Cristo. Su personalidad se esconde para que aparezca la de Cristo. Por eso, ponerse las vestiduras sagradas es como “disfrazarse”, esconder su propia personalidad, para que aparezca la personalidad de Cristo, que es quien realmente preside la celebración, y al que el sacerdote representa.

En los primeros siglos, los diferentes ministerios eclesiales no se distinguían por la vestimenta, sino por el lugar y la función que ejercían en la liturgia. Pero ya en los siglos IV y V se acuña un vestido propio del obispo, que es el que emplean los ciudadanos acomodados: una túnica y una capa. En Hispania y en la Galia, los diáconos introducen la “estola”, y de allí pasa a los presbíteros. Desde el siglo XII, las vestiduras litúrgicas han variado sólo en las formas. En el Oriente cristiano se usan unas vestimentas diferentes, acomodadas a aquella cultura. Los vestidos sagrados son signo del carácter festivo de la celebración. Le dan realce a la celebración, y nos ayudan a entrar en eso que llamamos el “misterio sagrado”, el encuentro con Dios en la liturgia.

ALBA

Alba: Del latín “alba”, “blanca”. Vestimenta de todos los ministros en la celebración litúrgica, desde los acólitos hasta el presidente. Simbolismo: Tiene un sentido bautismal. La pureza del alma lavada por el bautismo. 

ESTOLA

Estola: Banda larga de tela del color correspondiente al oficio que se celebra. El obispo y el presbítero se la colocan sobre los hombros y espalda, de modo que cae por delante en dos bandas paralelas. El diácono la viste en forma cruzada, sobre el hombro izquierdo y sujetas las dos puntas en el costado derecho. Generalmente es del mismo color que la casulla. Simbolismo: la autoridad sacerdotal. 

CASULLA

Casulla: Del latín “casula”, “casa pequeña” o tienda. La vestidura exterior del sacerdote, por encima del alba y la estola, a modo de capa. Origen: el manto romano llamado “pénula”. El color cambia según la liturgia. Los colores litúrgicos son verde, blanco, rojo, morado. Simbolismo: el yugo de Cristo y significa caridad. Es la vestidura que se pone el obispo o sacerdote sobre las demás prendas. Consiste en una pieza alargada con una abertura en el centro para pasar la cabeza. Es el símbolo de caridad, que hace dulce y suave el yugo de Jesucristo.

Se usan en diferentes colores:

Blanco: Representa las fiestas y solemnidades. Fiestas de Nuestro Señor Jesucristo, María Santísima, santos no mártires. Símbolo de gloria, alegría, inocencia, pureza del alma

Verde: Se utiliza en tiempo ordinario. Significa esperanza.

Rojo: Representa las fiestas de los mártires y misas especiales de los santos. Pentecostés, Espíritu Santo, Fiestas de Apóstoles y mártires. Significa fuego de la caridad y sangre derramada por Cristo

Morado: Para la Semana Santa y cuaresma, así como para la misa de difuntos. Adviento y Cuaresma. Signo de humildad y penitencia.

Rosado: Tercer domingo de Adviento (gaudete) y el cuarto domingo de cuaresma (laetare): alegría, amor. Cercanía de la Navidad y cercanía de la Pascua.

Azul: Inmaculada Concepción.

ESPURNES DE LLUM

Pel·lícula: “Los últimos días en el desierto” (1998).

Seqüència: Jesús novament és temptat pel personatge amb un aspecte físic idèntic al seu, tret d’un collaret que du amb un penjoll estrany, i el qual suggereix: 

“ - Potser no ho ets, tu, l’Únic Fill de Déu.”

Amb veu i amb l’aspecte cansat a causa dels dies passats al desert, Jesús replica serenament:

“ - Sí que ho sóc.” A la qual cosa el temptador sentencia: “ - Hic superbia habuit…”

D’una revolada, Jesús reprèn el seu caminar, tot deixant-lo amb la paraula als llavis.

Missatge: Les arts del maligne sovint no consisteixen més que en subtils xiuxiuejos en forma d’observacions aparentment neutres, i no pas en les accions pròpies de l’actitud irada del qui se sent contradit, com freqüentment sembla blasmar-se.

“Volem reparar la dignitat ferida durant tant de temps de les persones amb malaltia mental”

Llar-residència de Sant Joan de Déu

El Bisbe de Lleida, Salvador Giménez, ha beneit aquest dimarts les instal·lacions de la nova Llar-residència de Sant Joan de Déu situada a l'edifici de l'Acadèmia Mariana. La nova Llar Residència fruit de la col·laboració entre el Bisbat de Lleida i l'Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu té capacitat per a 15 persones amb malaltia mental en una primera fase.

Els actes han començat amb la missa a l'Oratori de l'Acadèmia Mariana. A l'homilia, el nostre prelat ha destacat que "l'atenció als altres ha de ser el centre de la comunitat cristiana". Després de l'Eucaristia, ha tingut lloc la inauguració oficial, els parlaments i la benedicció de l'edifici.

El germà Martín Cuenca, superior de l'Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu a les Terres de Lleida, ha fet una crida a les institucions a "treballar de manera coordinada". "La Llar-Residència és el fruit de la voluntat i la decisió de diverses institucions de treballar unides per afavorir que un grup de persones amb necessitats especials i específiques puguin viure el present caminant cap al futur que, sense dubte, serà més segur i amable", ha afegit.

En aquest sentit el germà Martín Cuenca ha destacat que "les persones amb problemes de salut mental tenen dret a la inserció i a la participació en la societat com a membres actius, és a dir a la igualtat trencant d'un cop i per sempre els prejudicis". En relació a les noves instal·lacions, el germà Martín Cuenca ha dit que "aquest entorn ajudarà a les persones amb problemes de salut mental a ser més autònoms, a estar més integrats a la realitat quotidiana de la ciutat".

El superior de l'Ordre Hospitalària a Terres de Lleida va destacar que "les institucions que formem part d'aquesta iniciativa volem reparar la dignitat ferida durant tant de tant temps".

Per la seva part, el Bisbe Salvador ha destacat que es tracta d'un projecte hi on està implicada tota la diòcesi de Lleida. I aquest sentit ha afegit als responsables del nou centre que "tindran sempre tot el suport de l'Església de Lleida".

Els parlaments han acabat amb unes paraules del director dels serveis territorials del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Joan Santacana; el delegat de la Generalitat a Lleida, Ramon Farré; i l'alcalde de Lleida, Àngel Ros.A continuació, ha tingut lloc una visita guiada a les noves instal·lacions.

Font web Bisbat de Lleida

PREÁMBULOS DE LA FE

PREÁMBULOS DE LA FE

12

Sería razonable el ser ateo
después de la larga lista de los despropósitos habidos
-innecesario recordar en modo de listado-,
si Jesús de Nazaret no hubiera existido.
No dudo que la duda sea plausible,
rota abruptamente una línea de diálogo aparente,
mas, Señor,
Tú no puedes perderte en una clandestinidad absoluta:
yo me moriría en tu ausencia.
No puedes revelarte en toda tu grandeza:
yo quedaría absorbido en el resplandor de tu gloria.
Tú eres el Señor de la precisa cercanía,
del sacramento necesario y comedido
que nos permite irnos haciendo.

Aun así, quienes afirman que la duda persiste,
no alcanzan a vislumbrar el significado teológico
en el sufrimiento humano, inmerecido y arbitrario,
de Jesús muerto en el Calvario.
Quiero creer,
y cuento con la ventaja que supone
haber podido conocer el Evangelio;
¡Más difícil lo tuvieron Moisés y Jonás,
y el salmista aqueĺ!