“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” El full de ruta (dissabte, 20 de juny 2015)

Hem arribat a la darrera sessió dels “Talleres de oración y vida” i el pare Ignacio Larrañaga disposa una dinàmica diferent de l’habitual. El silenci i el contacte amb la naturalesa marcaran aquesta jornada que per a molts de nosaltres pot esdevenir inacabable acostumats com estem a viure sempre envoltats de gent i de soroll. Seran quatre hores seguides en que la paraula cedirà el seu lloc a la reflexió i per a aquest propòsit se’ns facilita abans de començar una “hoja de orientaciones”, els continguts de la qual passo a resumir.

La primera condició per als qui vulguin prendre’s seriosament aquesta jornada inusual és la paciència, que no és l’art d’esperar, sinó l’art de saber, i allò que es sap s’espera. Sabem per començar que Ell és essencialment gratuïtat i, per aquest motiu, les iniciatives de la seva gràcia són i seran desconcertants i imprevisibles per a nosaltres. En Ell no funcionen –com en nosaltres- les lleis de causa i efecte, acció i reacció, els càlculs de probabilitats, sinó tan sols la llei de la gratuïtat: tot és do, tot és gràcia.

Tanmateix, és possible que hi hagi desproporció entre el nostre esforç (per buscar-lo) i els resultats (per “trobar-lo”). Estem parlant d’esforç, que no de violència: un esforç seré, sense agitació, sense ansietat. I no oblidem que el creixement en Déu serà lent i amb probables altibaixos. També en això caldrà tenir paciència i confiar que els qui el cerquen, el trobaran, però no quan vulguin, com vulguin i de la manera que vulguin. No es pot manipular a Déu.

Il·lusió no, esperança sí: recorda’t que la fe no és sentir, sinó saber; no és emoció, sinó convicció; no és sensibilitat, sinó certesa. 

La paciència generarà la perseverancia en els moments de dispersió i aridesa. Un senyal segur de la presència divina no és necessàriament el fervor, sinó nogensmenys la pau. I una pau -diferent de la calma- que fa la seva estada en el nivell profund de la persona.

Cal no oblidar que l’esperança mai no mor. Així com la il·lusió tot sovint acaba en desil·lusió, l’esperança és una força estable i serena que, quan tot es troba a ras de sòl, sempre respon: tan se val, comencem de vell nou, amunt!, vinga endavant. 

Cèsar Minguella Barallat.