Davant de l’entrada a la Diputació, on es troben els carrers Carme i Magdalena, enlloc d’aplanar-li els camins al Senyor s’ha aplanat una façana i s’ha ocultat un dels darrers crucifixos que es podien veure encara pels carrers de Lleida.
Em temo que aquesta resolució, més que tractar-se d’una operació estrictament de caire comercial, sigui reflex del sentir espiritual general de la societat: avui, no s’escau. Tal i com se l’ha reclòs darrera aquella xapa, també la fe en Ell tendeix a ser ocultada de cara a fora, al carrer. Malgrat això, vull creure que hi resta encara allà darrera, que no l’han retirat o que no l’hagin destruït, a cas. Gairebé simultàniament a haver-se penjat els llums de Nadal, s’ha tapiat aquella imatge d’un cos sofrent, incompatible amb els interessos creats en l’entorn d’un eix comercial, i més durant aquestes dates en particular. D’acord que aquest eix viari no sigui una Via Dolorosa, però el proper pas pot ser canviar-li per exemple el nom a la Baixada de la Trinitat, que és ben a prop d’allà; posats a fer...
Resulta paradoxal el que per una banda es reculli ampolles d’oli i paquets de cigrons i, per una altra, s’enteli el rostre del sofriment, quan en el fons hi rau una mateixa essència. I, ara, hom hi veu allà un negoci amb les dents de fons que em produeix aquest plany i cruixir de dents. És més traumàtic dinamitar uns colossals budes de pedra que els pas dels segles han descontextualitzat, certament. Però a mi personalment aquelles figures em cauen lluny, mentre que al Crist de la placeta el sentia a prop meu i estimat i, personeu-me la indiscreció, em feia sentir-me estimat també.
Perdona’ls, perquè no saben el que fan.
- Cèsar Minguella Barallat-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada