Per a què resar? –pregunten alguns. Ara bé, quantes vegades les persones fan una evolució i ningú no se n’adona? Formulem-nos la pregunta a la inversa: Ens hem qüestionat mai com seriem si no es resés ? No es pot dir resar i no canviar. L’essencial de la pregària és el desafiament a la vida així com la vida desafia també la pregària. El Déu de la Bíblia sempre desafia: no respon, pregunta; no explica, complica... i, al capdavall, sempre hi ha un “Egipte” del qual sortir envers una terra de llibertat i maduresa.
Òbviament la pregunta inicial prové de determinades persones, no totes. Com explicar els casos de les persones tan dedicades a Déu i a les quals Déu les va deixar sense la pau? Molt senzill: enlloc de pregar donant culte a Déu, es donaven culte a elles mateixes. Semblava que servissin a Déu i es servien de Déu, en un trasposicionament del jo al qui anomenaven Déu. Aquell déu mai no va ser l’altre, un absolutament altre. El centre d’atenció no estava aleshores en Déu sinó en un mateix, tot mantenint-se tancats en els propis cercles egocèntrics, estimant-se solament a ells mateixos. Fins que no se’n resti deslliurat d’aquest parany, hom no quedarà disponible per a l’humilitat i l’amor.
Aquest “lliures per a estimar” que serveix de títol avui vindria a ser el resum del Sermó de la Muntanya. Tanmateix com els qui al llarg de la història combateren per la llibertat dels pobles sentiren les ganes de conviure exclusivament amb els seus, Jesús també es retirà al començament per experimentar la presència viva de Déu Pare. Cal barrar el pas als instints negatius per a transformar la set de venjança i la irascibilitat en comprensió, en paciència, en mansuetud i en benignitat. Alliberar-se; no voler servir-se de res ni de ningú. Així com recordant Jesús les flames s’apaguen, com més es prega, Jesús es fa més present en la pròpia consciència. És un procés llarg en que es va deixant el jo per a ser cada vegada més ell. Creix l’amor i m’arrastra a la trobada, i de la trobada prové novament la vida.
En el recíproc creixement harmònic de la pregària i la vida la concomitància pot arribar a ser tan gran que s’assoleixi una cristificació, però mai no pot haver-hi una unió total. Seran passos vers un canvi en que es deixa de ser a poc a poc la persona d’abans per a arribar a sentir com Jesús sentia, parlar com ell parlava i, sobretot, estimar com Jesús estimava.
Els passos per a arribar a ser la fotografia de Jesús mateix són:
- Ser compassius: Jesús sempre vivia per als altres. Com es compadí d’aquell leprós, nosaltres podem sentir també una major compassió vers els necessitats del nostre temps.
- Ser humils i pacients: Jesús mai no es va defensar i, la darrera i decisiva nit, sofreix i calla. Pere es commou en recordar-ho, tan temperamental com era. Potser sigui aquí on nosaltres també més dificultats hi trobem.
- Ser sincers i veraços: No hi havia ambigüitat en ell, i els seus propis enemics ho duien quan pretenen posar-lo a prova. Està escrit que va venir per a donar testimoni de la veritat. Caldrà dir la veritat encara que aquesta es pagui amb l’escàndol i la persecució: La veritat ens farà lliures.
- Predilecció envers els pobres: Tots els qui han pres seriosament a Jesucrist, han pres seriosament als pobres. Tots els sants han estat amb els pobres. Tampoc no va rebutjar els rics malgrat estar compromès a fons amb els pobres. Preferència sí, exclusivitats, no. Déu no exclou ningú.
Cèsar Minguella B., -A.C.A.P.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada