“Revela la teva presència” -repeteixen els cants, les paraules o simplement els pensaments de persones atribolades: Cerquem el rostre del Senyor. Amb aquest terme “rostre” ens referim a la persona mateixa del Senyor. La presència la intuïm més clara en els instants d’amor i en els de fe viva, tot i que aquesta claredat no es refereix a unes formes físiques, sinó a la consciència nostra de la seva presència. Per això, el notar que Ell és aquí amb mi de fet, és un instant que sentim passatger.
L’ànsia de l’ànima no és tant per l’aigua, que és una ànsia momentània, com pel manantial. A més, la comunicació “de presencia a presència” esdevé sempre en la penombra, a través de l’espessor d’un brancatge, darrera un vidre viselat. I, tanmateix, mentre no s’estigui en solitud, en un Tu i jo en què desaparegui tot, com en els instants de l’adoració, no es produirà un veritable encontre, Per què, al final, la trobada és intimitat: una intimitat en la que s’hi ajunten dues interioritats.
De quina forma puc trobar-me en soledat amb el mateix Déu? Jesús és categòric: si hom desitja adorar, que entri a la seva cambra tancant portes i finestrals: La ment no pot estar ocupada en diferents assumptes sinó únicament en un de sol. Si hi estic amb els problemes de la meva salut, o amb els de la família, o amb els de les tasques de la llar, no estic amb el Senyor: estic amb mi mateix. La gent es queda sempre amb si mateixa i per aquest motiu els seus problemes no acaben de solucionar-se. Però, per què neguitejar, si el Senyor és tan excels, tant únic i formidable que no té altre interès que el nostre...? És la gratuïtat absoluta de Déu!
També hi ha persones que necessiten d’una suau melodia: la música podrà evocar, però es torna a estar amb un mateix. Déu és una altra cosa que les evocacions; Fins aquell moment concret en que no desapareguin els ocells, el murmuri del riu o la visió de les muntanyes en l’horitzó, no podrem estar realment amatents al Senyor. Un cop ha sonat el despertador que esbiaixa els somnis, llavors es podrà fer present. És en una solitud, com en la dels nostres despertars de cada matí en que hom es troba absolutament desproveït encara, quan es consumarà. Sant Joan de la Creu glosava precisament aquest estar immers en un gran silenci interior tot esmentant la noche sosegada, la música callada, la soledad sonora, la cena que recrea i enamora.
Tancar portes i finestrals és fàcil. Però la nostra ment és com un mar turbulent i cal, a més a més, deixar anar els records i esborrar les expectatives i els temors, tot fent el buit i aturant el motor. El silenciament encara no és oració, sinó un petit ajud. Només quan ja no resti res i quedi allò més important, que és la sola presència de la persona, un es dóna compte com Aquell qui és immanent a mi però també transcendent estableix un corrent a mode d’intercanvi afectiu. Tot plegat arriba més enllà de l’experiència de sentir que algú està amb mi, perquè no es troba de fet al meu costat: La Presència és l’ànima de la meva ànima, la vida de la meva vida, més jo que jo mateix, el mar profund en el qual estic immergit. El meu descansar en Ell és l’alegria, la seguretat i la dolçor del meu cor.
Cèsar Minguella B. –A.D.A.P.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada