Déu mai no deixa en pau: “-On és el teu germà, Caïm?”. Es com si ens obligués a sortir del nostre tancament i a endinçar-nos en el predis de l’amor. És aquest un terreny enganyós, donat que es pot estar cercant en l’amic alguna utilitat... La veritable estimació és un corrent vital que brolla en el Pare i per això ha d’anar creixent i madurant incessantment fins que es retornat al Pare.
Jesucrist no fou mai un cap, sinó un germà que tractà els deixebles com sentia que el Pare el tractava a ell: els alertà davant els perills, fou exigent, compassiu, delicat, pacient, misericordiós... La tasca principal que els encomana a mode de testament final, i com un personal somni daurat abans de partir, és el que es dediquin a estimar-se els uns als altres. Els havia exposat com és el Pare i ara haurien de ser ells els encarregats d’exposar-ho en endavant. Se’n sortirien?
Certament, com estimar ? Cal donar la vida pels altres. Quan es dóna un rellotge això no fa mal. Però si el que es dóna és la pell, això ja cou. Sempre hi ha alguna possible “donació” que fer enfront la temptació de fugir o l’impuls de repulsa, perquè l’instint és buscar allò més agradable a un mateix. L’única satisfacció compensatòria que hi ha al fet d’haver de sacrificar una part de mi mateix per a estimar rau en Jesús. Ell és el secret essencial d’una consciència fraterna sobrevinguda al nostre ser persona; morir als nostres instints primaris, solament Jesucrist pot dinamitzar-ho. Sense ell no és possible la vivència natural i estable en una unitat fraternal. Per a evitar de vegades que el germà no sigui un llop per al germà, cal fer un “stop” i preguntar-se què faria Jesús en aquella situació. Per això cal que Jesús resti viu i present a la meva consciència i el mode de fer-ho és mitjançant la pregària interior.
Tanmateix, violència engendra violència i en un clima així tots es troben a la defensiva; no hi ha seguretat i ningú se’n refia de ningú. El mode d’aturar-ho no és llavors altre que el d’imposar el respecte. Hom s’adona de la incorrecció, però s’ha autoimposat el silenci -Tan de bo fóssim capaços de comprendre: no faria falta perdonar...! -. Aleshores, el silenci permet d’establir una revelació interpersonal en que s’obre a l’altre les portes de la meva intimitat. Amb aquesta jugada brolla amb el temps de nou la confiança i el goig fratern. No significarà l’haver de fer carícies, sinó senzillament aconseguir que l’altre s’adoni que ja no s’està en contra seu. Quan es fa la “transferència” a aquell germà de la veneració que es sent per Jesús, tot evocant la seva naturalesa d’anyell expiatori, un corrent càlid i profund fluirà vers aquell germà encara dolgut.
No podem garantir-li la felicitat a ningú, però sí oferir alguna copa de felicitat. Tant de bo que al final de la nostra existència es pogués afirmar, si més no, que varem passar arreu no fent el mal, sinó brindant unes pauses plenes d’esperança, d’una esperança que pouà de la vivència utòpica de l’Evangeli que proposa una cosa com estimar a l’enemic.
Cèsar Minguella Barallat.
-A.C.A.P.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada