Ningú no estima tant com el qui és capaç de donar la seva vida pels altres. Es deia Abel Martínez Oliva i va morir violentament, amb el cor traspassat, un dia del mes d’abril. Feia de professor, treballava ensenyant, en un institut de secundària, el Joan Fuster de Barcelona.
Aquella va ser la seva darrera lliçó i la més important de totes les que va impartir, i per aquest motiu el Consell de Ministres ha decidit condecorar-lo amb la Gran Creu d’Alfonso X El Sabio. Posteriorment, en record seu es va guardar un gran silenci (“dum magnum silentium tenerent omnia”) per part de tots els qui coneguérem la causa que li costà la vida. També s’ha creat una càtedra a la UdL promovent la recerca en el camp dels alumnes amb trastorns psicològics, és a dir, a favor d’aquells un dels quals se’l va treure del davant aquell fatídic dia. Els deixebles, a l’aula i fora de ella, sempre el tindran present; són esdeveniments que marquen un abans i un després. En aquestes circumstàncies, la seva fisonomia els quedarà gravada per sempre als qui l’han conegut. Jo únicament he pogut veure’n la seva fotografia, la que es va publicar als diaris: duia els cabells llargs i els seus llavis esbossaven un lleu somriure que es diria ple de saviesa, aquella saviesa pròpia de qui, portant força temps itinerant, ha pogut conèixer gent i ambients de tota índole per la geografia d’aquest petit país en una peculiar situació política.
El present text és ple d’al.lusions -alguns ja se n’hauran adonat-, però res més lluny de la meva intenció que fer un article irreverent. Aquestes línies de l’acabament són per als qui encara els passi inadvertit, i, entre aquests, per als alumnes que enguany deixin el nostre institut sense haver conegut més detalls sobre la persona al.ludida.
Cèsar Minguella Barallat - Professor -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada