Molts interrogants es suscitaren en Maria al llarg de la seva vida: Com ho va saber Herodes? Fins quan duraria el viure a Egipte? Què significava la resposta del nen allà, al Temple? I la “derrota” del calvari?... No se li presentaren solucionats els incidents que anaven apareixent, però ella no desespera: Busca respostes i tot ho va meditant dins el seu cor. En aquest sentit, ella fou també una peregrina més d’aquest món nostre. No sabia des de petita tot allò que hauria de passar-li. Dona humil, esposa i mare de treballadors i sense cap dels atributs d’una princesa amb les mans fines, va ser una dona de fe i una pobra de Déu, una intercessora humil i no pas una persona totpoderosa.
No; no se li donaren solucionades les contingències de la vida. Zacaries va profetitzar també una espasa per a ella, com la de quan perden al nen al Temple. En aquella ocasió Maria ha de recórrer carrers i places, preguntar i passar hores de patiment... Mare peregrina dolorosa en la nit fosca de la fe, mentre Déu resta en el silenci. I, quan finalment el troba, rep una resposta estranya i misteriosa per tota explicació. Ella es retira humilment i medita en el seu cor -un cor que estava buit d’amor propi- aquelles paraules del seu fill. Sí: la mare, a més de pobra i humil, estava desposseïda de si mateixa. Però, lluny de sentir-se algú sense drets, com degut a les inestabilitats emocionals ens sentiríem nosaltres, això a ella la convertí en una persona invencible a qui res no pot pertorbar-li la seva fortalesa. “Jo no soc sinó una serva del Senyor...” Mitjançant aquestes paraules, la mare desvetlla la seva identitat; s’identifica amb els pobres i humils de Déu. El propi Jesús degué quedar impressionat tot observant els silencis, la dignitat, d’aquella dona que era la seva mare. Les arrels de Jesucrist s’alimenten en aquella espiritualitat que observa, la qual configura tota la conducta i la personalitat del fill. Jesús va fer una fotografia de la seva mare quan pronuncià les benaurances. Les arrels de l’Evangeli estan en el cor de Maria.
Semblava ja que tot s’acabava en el desastre i la catàstrofe del calvari: per a amics i enemics, per a tot el món, aquella era la darrera escena d’una tragèdia grega. I Maria experimentà aquella mateixa sensació d’horror i de fi. Ve a concloure: “Senyor, un dia em vas dir que seria algú gran, però aquí està, executat com un criminal, i ara no puc fer altra cosa sinó veure dolor i tenebra...” Nogensmenys, el Senyor, que poguent-ho haver evitat ha permès que passés, té allà a la seva serva que, malgrat no entendre res, creu que si Ell ho ha volgut, ella no pot sinó estar-hi d’acord amb els fets. Que es faci la teva voluntat... Tot s’havia orquestrat per a expulsar al Just de la faç de la terra i Maria clou els ulls a les evidències, reclina el seu cap i repeteix: Que es faci la teva voluntat...
L’evangeli de Joan narra que bora la creu de Jesús hi era, dreta, la seva mare. Ni gestos, ni planys, ni histèries. Va saber mantenir elevada la torxa de la seva fe en la voluntat del Senyor. Per aquest motiu pot avui legítimament presentar-se davant nostre tot sol.licitant el nostre abandonament en la foscor, però creient en la llum. I així nosaltres també creiem avui en la llum d’aquella dona de fe en el gòlgota.
Cèsar Minguella Barallat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada