“Si coneguessiu al Pare...”
Els estimats, estimen. Una persona feliç fa automàticament feliç als demés: entra dins la lògica dels sentiments. En la seva joventut, Jesús va saber que significa ser lliure i feliç. El seu “secret”?: “- Així com el Pare m’estima a mi, així jo us estimo a vosaltres.” Aquella experiència era tan sublim que l’impulsa a sortir de Natzaret per a anunciar als quatre vents la meravella de l’Amor del Pare que ell percebia. Tanmateix, les paraules sovint restaven insuficients a través d’aquells petits contes extrets de la vida quotidiana que inventava i calia afegir-hi un “Si coneguessiu al Pare...”
Jesús el conegué. I ens ensenya com, abans de demanar-li res, el Pare ja ha sortit a trobar-nos. Per aquest motiu, a més a més de feliç, Jesús es sentia també algú lliure. Si el Pare alimenta als ocells tots els dies, si el Pare vesteix els lliris del camp primorosament, què no havia de fer per a ell?. Llavors, heus aquí el seu tarannà: treball, sí; angoixa, no. La seva, com la nostra, cal que sigui una ocupació amb alegria. El fill pròdig, en tant que havia adverat que sota totes les satisfaccions materials hi rau una immensa insatisfacció, s’aprengué tota una sèrie de justificacions de memòria perquè creia conèixer prou bé el cor dels homes. Però al Pare veritable, no el coneixem. És Aquell qui cau en el neguit i en la melangia per un fill seu i surt a esperar-lo un dia i un altre. I, en divisar-lo allà, torna tot joiós a casa seva perquè aquell fill li ha donat la major alegria que mai no havia tingut. No passa el compte dels desgavells i, enlloc d’amenaces i càstigs, convoca la gent i l’orquestra, i va i celebra una festa! Ell és així...
El Pare és com el sol, que dona llum als camps de tots i també als dels qui li dirigeixen blasfèmies i dards enverinats. Jesús és ja un exiliat de la seva població? No importa; el Pare sempre estarà amb ell. Una mirada de complicitat mútua impedeix que la tempesta exterior arribi a l’interior. Com en aquella nit en què, tot sopant, els obre als apòstols les portes a la seva intimitat i ells comencen a entendre quin és el secret de la vida del Mestre. Jesús va repetint un i altre cop el nom del Pare. Mai ningú no l’havia pronunciat amb tanta admiració, confiança, goig i amor com durant aquella nit ho feia ell. I com no ho devia fer, quan Felip arribà a suggerir-li que li mostrés al Pare. No es comprèn una pregunta així per part dels deixebles si no és que ell els hagués despertat ja la melangia pel Pare.
Jesús és aquell que obre els pors de melangia també en els nostres cors. El mal de la soledat existencial de la persona esdevindrà cobert i arrossegat per la onada del mar de l’Amor que s’ho enduu tot. Ja la pàtria és el Pare, la casa és el Pare. Ell és la llar...! La vida eterna és el Pare i, el morir, no és sinó entrar en el goig del Pare.
Cal deixar-se estimar. Cal respondre a l’Amor amb amor. La santedat no és altra cosa sinó una resposta d’amor a l’anunci de l’amor.
Cèsar Minguella Barallat.
-Animador de Comunitats-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada