“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” Peregrins de la fe 11 – març - 2015

La fe no és sentir. No hi ha evidència, com en una emoció, sinó convicció. Mai no assolirem l’experiència sensible de la substància de Déu. El creure és un reprendre sempre el camí, com el peregrí que no sap, i sent fatiga, incertesa, inseguretat... Creiem en el que no s’ha vist perquè avancem en la nit. Però el pressentiment hi és: si existeix la set, és que hi ha d’haver també una font d’aigua. Si hi ha nostàlgia d’infinit, només un infinit pot haver dipositat en la nostra ànima la set d’infinit.

Déu s’esvaeix com un somni. És el eternament fugisser, que s’apropa i s’allunya. L’aventura de la fe és, en realitat, una desventura. No és altra cosa que una diminuta làmpada per a que no caiem o ensopeguem mentre avancem de nit. Tanmateix, allò en que es creu no és contrari a la raó, sinó que és raonable: sempre resta alguna pregunta més que formular. L’acte de la fe és, en definitiva, una aposta i cal córrer riscs. Cal deixar de banda les explicacions o les demostracions i fer el salt, com el feren Maria, o Abraham. La fe adulta és un compromís davant una evidència com el sentir que el cel i la terra passaran, però per a mi Déu no passarà.

Els dubtes comencen tan bon punt comença a debilitar-se Jesucrist com a centre del propi cor. La fe adulta és una adhesió vital a la persona de Jesús de Natzaret. En assumir el seu missatge, s’assumeixen els seus criteris. I aquest és el moment en que l’acte de fe es tradueix en amor.

El més difícil de dur és el silenci de Déu. Déu ni retreu ni felicita; Déu calla. És un silenci que atueix i fa que comencin a sentir-se veus: “- I si tot això no fos així?”. Ningú no s’escapa d’aquests moments de confusió. Ho veiem en els profetes, però també en qui menys ens ho podíem esperar: en Jesucrist. El qui va realitzar el seu camí amb una enteresa impressionat, al final patí una crisi i sentí la sensació de buit i d’absència pròpia d’una persona desfeta. “- Perquè m’has abandonat?” –exclamà-. Reclinant el seu cap, expirà, i, malgrat totes les aparences, totes “les evidències”, el Fill feu el seu salt en el buit i caigué en els braços del Pare. Poc desprès de tenir tots els motius per a pensar que havia estat abandonat, ens vingué a dir que ell és per sempre la nostra fidelitat, la nostra garantia i la nostra certesa.

Cèsar Minguella Barallat.