segueix-nos

segueix-nos

TERRA SANTA

TERRA SANTA

Terra Santa

Terra Santa

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

PARTICIPA! TOTS I TOTES SOM NECESSARIS!

diumenge, 1 de març de 2015

“TALLERES DE ORACIÓN Y VIDA” El Déu de la tendresa

Som fills de Déu, de l’amor de Déu. En un entorn d’insolidaritat i egoisme és fàcil perdre la perspectiva d’haver nascut fruit d’aquest Amor de Déu. Jesús, durant la seva infància i joventut, pouà també en la teologia que era pròpia del seu poble. Però l’evangelista Lluc esmenta que creixia en les experiències humanes i divines i, en un determinat moment, començà a superar l’etapa de l’adoració espiritual. Fou ben segur un procés de transformació progressiva: es retirava tot sol a un lloc apartat i podem deduir que ja adquirí aquest hàbit durant la seva joventut. Ell era un noi normal però una presència misteriosa el feia un jove diferent, no com els demés. En la seva ànima hi creixia la intimitat i l’amor a Déu. L’amor creix amb el desig de l’entrega, la tendresa i la confiança, allà pels turons solitaris de les nits de Natzaret, i ell va arribant a la convicció que Déu no és ben bé com li havien ensenyat a la sinagoga. Començà a sentir un aixopluc envoltant que li proporcionava seguretat i alhora la certesa que Déu és com un pare que estima a la terra i a les criatures que l’habiten. Per aquell jove es produiria el més revolucionari capgirament que mai hi ha hagut a la història a nivell religiós: el Pare no és temor, és amor; no és justícia, és misericòrdia, no és majestat, sinó cura i consol. Per dir-ho així, arribà a la conclusió que el primer manament no era tant l’estimar a Déu com un deixar-se estimar per Ell. Es sentia estimat i tampoc ell no podia deixar d’estimar també. L’actitud d’adorar no consistirà en un cobrir-se el rostre amb les mans; és abandonar-se incondicionalment a les mans d’Aquell que tenim per al nostre Pare.


A partir d’aquell moment semblava ja com si la substància divina emanés d’ell, en particular quan pronunciava la paraula Abba. No es tracta simplement d’una cosa inaudita el que algú la utilitzés per a designar a Déu: suposava assolir el cim més alt de tots els temps en una experiència religiosa i, gràcies a això, ja podem fer-nos una idea millor de com és Déu. Des d’aquella descoberta ja podia sortir pels camins tot proclamant amb aquella tendresa que duia a les seves mans l’Amor de Déu. No dependrà ja de mi mateix el que m’estimi, donat que m’estima sense un per què ni un per a què. Sense condicions ho fa. Ell és així.

Encara avui, com aleshores, no hem crescut en l’amor; hem crescut en el temor. Jesús difon que el paradís no es mereix: es rep, sense condicions. Cadascú de nosaltres som una meravella de les mans de Déu nascuda en el si de les nostres mares. Dormim feliços, vivim feliços! Estimem-nos els uns els altres perquè Déu és Amor. 







Cèsar Minguella Barallat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada